02. RESPIRACIÓ, ALÈ DE VIDA

Alenar, respirar, és senyal de vida. En un accident que pot ser mortal, el primer que es mira és si l’ accidentat respira( i si el cor batega) . Quan un perd la vida, expira l’ últim alè. En els llibres sagrats de diferents cultures Déu infon l’ alè de vida a una figura de fang i en moltes cerimònies els sacerdots infonen l’ alè que simbolitza quelcom diví.

Els humans primitius ( i els que viuen a l’ aire lliure) ja intuïen el valor de l’ aire per a tots els éssers vius de la Natura com diu el Gran Cabdill Seattle en el discurs Nosaltres som una part de la Terra:

«L’ aire té un gran valor

Per al pell roja

Ja que totes les coses participen del mateix alè

L’ animal, l’ arbre, l’ home,

Tots participen del mateix alè».

Sabem que la respiració pulmonar té 2 fases: inspiració i expiració. En la inspiració entra aire als pulmons. En l’ expiració, surt. Però no surt el mateix que ha entrat. L’ aire que surt esta viciat, ha perdut oxigen. En els alvèols pulmonars l’ oxigen passa a la sang del capil·lar i el gas carbònic del capil·lar a l’ alvèol i es expulsat a l’ exterior.

Això és la respiració pulmonar que permet renovar (netejar) la sang. Però a més hi ha la respiració en cada una de les cèl·lules. Els capil·lars propers deixen anar l’ oxigen que entra a la cèl·lula i capta el carbònic que ha produït la combustió d’ aliments en la cèl·lula. La sang té un pigment (Hemoglobina, de hemo=sang) de color vermell que té la capacitat de transportar l’ oxigen.

Tot això ho sabem ara però va costar molt temps solucionar el trencaclosques de la nutrició. Un precursor fou el jove químic Mayow.