05. Pius Font i Quer

Pius Font i Quer (1888-1964), un gran botànic represaliat injustament

La botànica és la ciència dels vegetals. A quasi tots els països hi ha jardins botànics. En el nostre també: el Marimurtra, de Blanes, és especialment bell per la proximitat al mar. A Montjuïc hi ha el Jardí Botànic municipal. A més de l’interès ornamental per la bellesa de les plantes i les flors, la botànica és una ciència molt pràctica ja que s’ocupa dels boscos, dels aliments vegetals, plantes medicinals... Per fer recerca botànica cal fer sortides i excursions per anar a veure i buscar plantes, molta paciència per identificar-les, classificar-les. Els botànics utilitzen tècniques per conservar plantes o algunes de les seves parts, assecant-les i aplanant-les utilitzant premses i guardant-les en herbaris. Una exsiccata és una col·lecció de plecs de plantes seques. Als botànics també els interessa saber la distribució geogràfica de cada planta, en fan mapes de distribució i practiquen la fotogeografia. L’estat de les plantes, la seva reducció o desaparició d’un territori, poden indicar alteracions mediambientals importants.

Catalunya ha tingut i té interès en la botànica i científics importants d’a quest camp. Font i Quer n’ha estat un dels millors.

Estudis i primers treballs

Neix a Lleida. El pare és farmacèutic. Es traslladen a Manresa quan Pius te 4 anys. Amb els companys d’estudis practica l’excursionisme. Pius destaca pel seu interès per la natura i l’exploració.

Estudia Química. Però assisteix als cursos que Manuel Llenas dóna a la Institució Catalana d’Història Natural i ja decidit a dedicar-se a la Botànica. Fa Farmàcia (que es una carrera on s’estudiava molta botànica ja que els farmacèutics utilitzaven extractes de plantes per fer les fórmules que els demanaven els metges). Quan presenta la tesi a Madrid aprofita per opositar al cos sanitari de l’exèrcit (els trasllats de destí permeten estudiar flores variades). Madrid, Burgos, Maó... El 1915 torna a Barcelona i un any després ingressa al Museu de Ciències Naturals; aviat n’esdevé director. Té només 28 anys.

El 1917 entra com a professor de Botànica a la Facultat de Farmàcia. Dos anys més tard es casa amb Emília Civit, amb la que va tenir dos fills i tres filles.

Decepció i reacció

Fa oposicions a Madrid i les perd injustament, ja que consta que es molt millor que el qui les treu. Això l’afecta profundament i l’aparta de la universitat. Oriol de Bolós comenta: “En aquell temps, els botànics de l’Estat espanyol es divideixen en dos grups: el dels catedràtics d’universitat, homes amb facilitat de paraula, bons per fer discursos, per recordar de memòria els llibres de text, però gairebé incapaços de fer treballs seriosos de recerca i de fer avançar els coneixements; i el grup, poc nombrós, dels investigadors que tenien tancades les portes de la Universitat”.

Als anys vint realitza expedicions als Països Catalans, Andalusia, Nord i centre d’Espanya i, gràcies a la seva condició militar, al Marroc...

El 1931 inicia l’estudi dels bolets que, malgrat l’afició popular, no s’havien estudiat científicament. Al país no hi ha gent coneixedora amb seguretat de les espècies i porta cada tardor especialistes estrangers.

L’Institut Botànic

Amb la República, els vents són més favorables. Font és nomenat professor de Botànica de la Facultat de Farmàcia. Amb la Generalitat, l’Institut Botànic esdevé autònom i Font n’és el director. L’Institut Botànic esdevé un dels centres més importats d’Europa.

Santiago Riera i Tuèbols resumeix la tasca del Dr. Font amb aquestes paraules:“en acabar la guerra, a l’Institut Botànic hi havia més de 22.600 plecs de plantes catalogades, entre les quals les pertanyents a la majoria dels herbaris dels grans mestres del segle XX, catalogació ben difícil de fer car molts cops els exemplars s’havien malmès o, en tot cas, havien sofert manipulacions que si no eren irreversibles poc els faltava...”

Condemna injusta

El 18 de juliol del 1936 comença la guerra. Font ha anat a la serralada d’Albarrasí amb alumnes. El seu deure és retornar-los a casa i així ho fa. En acabar la guerra, per aquest fet fou jutjat per un tribunal militar, condemnat i destituït de tots els càrrecs.

Per guanyar-se la vida, hagué de canviar de feina, treballant a l’Editorial Labor, tot i que seguí anant a l’Institut a ajudar a Bolós. Escriu el Diccionario de Botànica i Plantas medicinales amb més de 10.000 plantes, i en català, castellà, euskera i gallec.

A través de l’IEC reemprèn els estudis de les plantes i el treball botànic i d’orientació dels joves investigadors en la Societat Catalana d’Història Natural. Mor el 1964 als 76 anys.

Oriol de Bolós acaba la seva semblança amb aquestes paraules: “Pius Font i Quer va dedicar plenament la vida a la ciència i al seu país, però durant una gran part de temps hagué de lluitar contracorrent i, per això, no pogué realitzar molts dels grans projectes que desitjava portar a terme”.

Bibliografia:

Pius Font i Quer. Semblança biogràfica. Oriol de Bolós. IEC, 2000.

Síntesi de la Història de la Ciència Catalana, Santiago Riera i Tuèbols. La Magrana, 1983.