4. LA PRESSIÓ SANGUÍNIA

Mesura de la pressió sanguíniaS’utilitza el tensiòmetre, un saquet circular en banda al voltant del braç s’omple d’aire amb una pera de goma fins que no se sent el batec o pols arterial (en aquest moment la pressió de l’aire es superior a la de la sang i no es detecta el batec). Poc a poc es permet que surti aire obrint una vàlvula.

Quan la pressió de l’aire i la de la sang són iguals es comença a sentir el batec. Aquesta és la pressió de la sang (màxima) que assenyala un disc graduat (baròmetre) que completa l’aparell.

Es deixa que l’aire segueixi sortint a poc a poc mentre se sent cada vegada més fluix el batec arterial. Quan deixa de sentir-se és quan la pressió de l’aire iguala la pressió més baixa en l’artèria (mínima).

Normalment la màxima és 14 i la mínima 7 aproximadament.

Història de la mesura de la pressió sanguínia

Com la majoria d’invents va ser fruit de les aportacions de diversos científics de diferents països. El 1773 Stephen Hales (capellà anglès amb interessos científics) introdueix un tub recte de 340 cm en una artèria d’un cavall per mesurar la pressió. Uns anys més tard, el francès Jean Poiseuille utilitza un tub en U de mercuri i demostra que la pressió és igual a tot el cos.

Però no fou fins cent anys més tard, el 1881, que l’alemany Samuel S. von Basch inventa l’Esfigmomanòmetre (esfigmo=pols): permet conèixer la pressió sanguínia des de l’exterior. Es tracta d’un aparell semblant a l’actual tensiòmetre. El 1896 l’italià Scipione Riva-Rocci hi incorporà una banda inflable amb una pera de goma.