04. Frederica Montseny (1905 – 1994)

Frederica Montseny

Vinculada amb l'anarquisme des del dia del seu naixement, va ser una de les líders més emblemàtiques del moviment obrer català i espanyol de la primera meitat del segle XX i la primera dona ministra que hi va haver a Europa (1936-37). Si en la seva trajectòria, Frederica Montseny va saber combinar la reflexió ideològica amb l'acció política, també va aprendre a sobreviure enmig de la guerra, el sofriment i la injustícia. Ho va fer amb la fortalesa, la tenacitat i l'energia que li donaven les idees en què creia des de ben petita.

Els pares de Frederica van ser Joan Montseny i Teresa Mañé, dos destacats teòrics de l'anarquisme i escriptors coneguts amb els pseudònims de Federico Urales i Soledad Gustavo que, per les seves accions reivindicatives, havien estat expulsats de Reus i obligats a viure a Madrid. Frederica va néixer, doncs, a Madrid el 1905 i va ser l'única de cinc germans que va sobreviure a la infantesa. Els primers anys de vida de Frederica estaran marcats per aquests esdeveniments dolorosos. Però ni el pare ni la mare no van renunciar a les seves idees, sinó que van continuar amb la seva activitat política i van educar la seva filla amb el convenciment que la cultura és un element d'emancipació humana imprescindible. El 1914, l'any de la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-25) però també de l'inici de la Primer Guerra Mundial (1914-18), la família va poder tornar a Catalunya. Frederica tenia llavors 9 anys i va viure amb els seus pares primer a Barcelona i després a Cerdanyola del Vallès. En aquests temps de preadolescència i de formació ideològica, Frederica ja es va començar a implicar en les accions que emprenien els seus pares i així el 1917, quan tenia 12 anys, va participar en la vaga de dones de la Plaça Catalunya organitzada per demanar l’abaratiment dels aliments.

A partir del 1922, quan tenia 17 anys, va començar a publicar escrits en castellà a la Revista Blanca, dirigida pels seus pares, amb el pseudònim de Blanca Montsan. Fins al 1936 va exposar-hi les seves idees a favor de l’amor lliure i contra els prejudicis i les injustícies socials, que afectaven tant els homes com les dones. Més endavant també va escriure llibres per divulgar les seves idees, novel·les i una autobiografia.

El 1923 va ingressar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va començar a emprendre amb força les seves activitats polítiques. El 1924 va conèixer Germinal Esgleas, un jove anarquista amb qui va compartir entusiasmes i inquietuds i amb el qual es casaria civilment el 1930, als 25 anys.

Amb la proclamació de la República (1931-36), Frederica Montseny es va dedicar intensament a la política. Formava part del comitè regional de la CNT a Catalunya i del comitè peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), era redactora de la revista Solidaridad Obrera i va fer nombrosos viatges de propaganda per tot l'Estat espanyol, que va recórrer de punta a punta. En mig de tota aquesta activitat frenètica, el 1933 va néixer la seva primera filla, Vida.

L’activisme polític de Frederica Montseny va arribar al seu punt màxim quan, als 31 anys, va ser anomenada ministra de Sanitat i Assistència Social del govern socialista de Francisco Largo Caballero (1869-1946). Ja havia esclatat la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i el seu ministeri va durar molt poc (1936-37), però va dur a terme iniciatives noves i progressistes com l’impuls de la medicina preventiva, la redacció d’un projecte que autoritzava legalment l’avortament, la creació de llars d’acollida per a la infància i la vellesa i mesures per treure les dones de la prostitució.

El 1938 va néixer el seu fill Germinal i poc després, amb l'acabament de la guerra i el triomf del general Franco, Frederica Montseny va haver d'emprendre el camí de l'exili, com moltes altres persones del bàndol republicà. El 1939, doncs, va marxar cap a França amb el seu company, la seva filla de 6 anys i el fill d’1, la seva mare i el seu pare. La mare va morir a Perpinyà poc després i el pare va anar a parar a una presó francesa. Frederica, el seu company i els seus fills van arribar a París, on ella va ajudar altres immigrants a traslladar-se a Amèrica.

El 1941, en plena Segona Guerra Mundial (1939-45), Frederica i Germinal van ser perseguits per la policia nazi, detinguts i empresonats per separat. Frederica va anar a la presó embarassada de cinc mesos, i allà va coincidir amb Largo Caballero, l'expresident del govern de la República espanyola que va ser deportat a un camp de concentració. L’embaràs la va salvar a ella de la deportació i, segurament, del judici sumari i de l’execució. La seva filla Blanca va néixer el 1942.

Amb l'alliberament, Frederica i Germinal es van retrobar a París el 1944 i es van instal·lar a Tolosa, on van continuar treballant durant molts anys pel moviment llibertari fent viatges i conferències per diferents països d'Europa i Amèrica. Als 39 anys s'havien acabat els anys més difícils de la vida de Frederica, que no obstant això no podia tornar al seu país perquè estava dominat per una dictadura que la perseguia.

Amb el restabliment de la democràcia a l'Estat espanyol, Frederica Montseny va venir a Barcelona el 1977, on va participar en mítings i en la reconstrucció de la CNT catalana. Aquell 1977 tenia 72 anys i va haver de veure com moria de leucèmia la seva filla Blanca, que en tenia 35. El 1981 va morir el seu company Germinal a Tolosa. Frederica Montseny va morir en un hospital prop de Tolosa el 1994, als 89 anys, essent una persona pràcticament desconeguda: en l'acta de defunció hi consta que era una dona "sense professió". Però ha passat a la història per la seva dedicació a la política i les seves idees, que potser es van avançar a la seva època. “Nosaltres hem dit moltes vegades… que l’únic defecte que hem tingut és que hem tingut raó cinquanta anys massa aviat”, va escriure.