07. Origen de les paraules catalanes
(La informació següent es pot presentar a classe en forma de jocs, recerca en diccionaris, etc)
El català és una llengua romànica, és a dir, derivada del llatí. El castellà també ve del llatí, per això hi ha moltes paraules catalanes assemblades a les equivalents castellanes.
La paraula catalana pa ve de la llatina pane. La paraula paella ve del llatí patella. La primera elimina el final de pane, la segona elimina la t de patella. Aquests canvis es van produint amb el temps o per influència de la llengua que parlaven abans.
L’Església també utilitzava el llatí tant en la seva litúrgia com en els llibres (es va haver d’esperar Luter perquè es traduís la Bíblia a l’alemany). El primer llibre escrit en català són les Homilies d’Organyà, un recull de sermons del capellà d’Organyà, que són de finals del segle XII o principis del XIII.
També molts noms propis venen del llatí: Joan de Joannes, Pere de Petrus, Pau de Paulus...
Quant als noms de lloc (topònims o noms de lloc) ocorre el mateix: Pals ve del llatí Palus (que vol dir llacuna, ja que prop de Pals hi havia aiguamolls), Palafrugell ve de Palatium Frugelli (Palau de Frugell, derivat d’un nom germànic Frauhild)...
Com ho sabem tot això? Doncs pels investigadors del llenguatge que estudien documents medievals (com registres dels bateigs, matrimonis, defuncions) que es conservaven les esglésies...
Entre els nostres investigadors més importants hi ha Joan Coromines autor de diferents diccionaris sobre l’origen de les paraules catalanes. També el mallorquí Antoni Maria Alcover.
En realitat moltes paraules ‒sobretot tècniques‒ més que del llatí venen del grec (del que passaren al llatí): electricitat, filosofia, filologia, antropologia, antropòfag, telescopi, microscopi, telèfon, televisió, metereologia, aritmètica...
Solen ser paraules compostes: electricitat ve de la paraula grega Élektron que significa ambre (que té electricitat estàtica). Filosofia ve de filo=saviesa i sofia=amor, filologia de filo=saviesa i logía=tractat (i, també, paraula). Antropologia ve d’anthropos=home i logía=tractat. Antropòfag d’anthropos=home i fagein=menjar. Telescopi ve de tele=lluny, scopos=veure; microscopi ve de micro= molt petit i scopos=veure; telèfon de tele=lluny i fonos=veu; televisió=veure lluny. Meteorologia de meteora=fenomen celeste i logía=tractat; Aritmètica ve d’aritmós=nombre, etc.
El català també té influències de la llengua que parlaven abans: l’Iber (o Iber-basc).
Les paraules esquerra, pissarra, gavarra, bassa, carrasca, isard, marrà, xarrupar, sàrria, lleganya, quer. Aquesta última paraula significa penya, roca i dona origen a Queralbs, Queralt, Cadaqués.
I també té paraules de les llengües dels seus invasors: germànics, àrabs i, sobretot, francs.
Paraules d’origen germànic: elm, guerra, robar, espia, treva, brossa, fang, falda, roba, parra, guanyar, ric, bram, guaita, tap, etc.
També topònims: Gombrèn, Gisclareny, Cabrenys, Vilopriu, Montsoriu, Campdevànol, Bassegoda... i els noms propis Froilà, Ermengol, Bernat, Ramir, Raimund, Guillem...
De l’àrab els topònims de Jafre, Gallifa, i els noms comuns: gallerans, i molts que en castellà comencen per “al”:
Alcachofa - carxofa
Alcanfor - càmfora
Algarroba - garrofa
Algazara - gatzara
Algodón - cotó
Alquitrán - quitrà
Altramuz - tramús