03. Vicent Ferrer

Sermons que desperten passionsFerrer fa honor al fet d’ésser un frare mendicant i predicador i recorre el país ‒els Països Catalans‒ predicant al poble senzill. Ell mateix és un frare senzill al qual agrada caminar quan el sol es pon, generalment sobre un ruc, amb una creu a la mà dreta i envoltat d’altres frares i partidaris. A vegades l’acompanya una confraria de flagel·lants que corprenen els influenciables espectadors...

És, però, autor de llibres de teologia i és un savi però que connecta amb el poble mitjançant les seves cèlebres prèdiques, que desperten passions. Ha de ser protegit en acabar un sermó, doncs els admiradors li podrien fer mal sense voler... Els sermons duren dues o tres hores i estan farcits d’exemples i d’expressions vives que mantenen l’atenció dels oients.

És molt popular i és rebut triomfalment tant a València, com a Barcelona, Palma o Tolosa de Llenguadoc...

Aconsegueix convertir molts heretges sense violència

Són temps d’heretgies. El 1400, als 50 anys, recorre el migdia del Regne de França. Els càtars ja han quasi desaparegut però n’hi ha d’altres: els valdenses, els adoradors del sol... És un territori perillós ja que els habitants odien els dominics, perquè són l’orde de la Inquisició, i per la repressió de l’heretgia càtara; però Ferrer és diferent... Contrari a la violència, utilitza l’amabilitat i la humilitat. També la política. Aconsegueix reduir les mesures inquisitorials. Entre una cosa i l’altra aconsegueix moltes conversions.

Més tard a Mallorca, amb Ferran d’Antequera, Benet XIII i Jeroni de Santa Fe ‒un jueu convertit‒, aconsegueixen la conversió de milers de jueus. Sens dubte la por als progroms, assalts als calls jueus, també hi devia influir.

Resolució de conflictes

Però no és un predicador teòric, busca sempre ajudar a solucionar conflictes: a València, amb les seves prèdiques, cessen les bandositats. Encara que al principi era partidari del papa Luna (Pere de Luna el nomenà delegat seu a València), més endavant ajuda a la solució del cisma d’Occident, quan el Papat estava dividit.

Quant a Catalunya, fou íntim de la casa reial tant del últims reis del Casal de Barcelona (intervé en les noces de Martí l’Humà amb Margarida de Prades), com dels primers de Castella. Com a compromissari, a la reunió o Compromís de Casp, la seva influència va ser decisiva en l’elecció del Trastàmara, en contra de les aspiracions de Jaume d’Urgell. Sembla ser que ‒com acostumava fer‒ va buscar el camí que creia menys difícil, que generaria menys tensions, i va tenir en compte l’enorme exèrcit que el Trastàmara havia concentrat prop de Casp.

Es preocupa pel benestar de la gent, especialment dels nens. A València organitza escoles i funda el Col·legi d’Orfes.

Fama de miracler

Se li atribueixen miracles ja des de que era molt petit i encara no parlava: hi va haver una forta sequera a tota l’horta valenciana i el nen demanà que es fes una processó que portà les desitjades pluges. Als 7 anys curà un nen greument malalt i se li atribuí la reanimació d’un altre nen que havia mort. Fins i tot la seva mort fou envoltada de miracles: el portaven ja molt malalt però es perderen i anaren a parar a Vannes (la Gwened bretona), on s’havia profetitzat que moriria, com així va ser. Però el miracle més famós i curiós va ocórrer a Barcelona quan un obrer va caure d’un bastida: Ferrer li ordenà que s’estigués quiet a l’aire fins que hi va apropar una escala!

Aquesta figura pot semblar avui una mica estranya, però reflecteix molt bé la religiositat extrema d’aquell temps.

Bibliografia:

Soldevila, Carles. Figures de Catalunya AEDOS. Barcelona, 1955.