01. Arnau de Vilanova

Arnau de Vilanova, (1235-1311), el gran metge discutidor

Era valencià. Fou contemporani de Ramon Llull i sembla que varen coincidir alguna vegada. Va néixer entre 1235 i 1240. Va morir i fou enterrat a Gènova, entre 1311 i 1313 i, per tant, es creu que va viure uns 76 anys. Va ser un gran metge: de reis i de papes, però també va practicar la ciència experimental de llavors, l’alquímia, precursora de la química. I, per desgràcia seva, era un apassionat polemista en qüestions de teologia. Va escriure llibres en tots aquests camps, que tingueren una gran difusió i influència a tot Europa.

Escola de Medicina de Montpeller

Estudià medicina a la famosa escola de Montpeller en la qual, segons Trueta, s’ensenya una medicina menys teòrica i més eficient que d’altres. També en va ser professor durant 10 anys. En aquest camp va escriure obres originals i va fer traduccions especialment de metges àrabs. Dominava el llatí (i segurament també el grec), l’àrab, l’hebreu i, evidentment, el català. Però sobretot va ser un gran metge pràctic. Ho va ser dels reis catalans de l’època: Pere el Gran, Jaume II de Mallorca, i també ho fou dels papes Climent V i Bonifaci VIII.

Un tractament molt complet

El 1301, aquest últim papa, que en la lluita pel domini del Mediterrani anava a favor dels francesos ‒i per tant contra els catalans‒, es va posar malalt. Tenia el “mal de pedra” és a dir, pedres a la bufeta urinària, que produeixen un fort dolor. Precisament Arnau havia arribat a Roma, fugint de la persecució francesa després de la seva condemna a París, però el Papa l’havia fet empresonar. Quan Bonifaci s’assabentà de que era un gran metge i que havia escrit un llibre sobre la seva malaltia l’alliberà i el féu cridar. Arnau el va curar i esdevingueren bons amics. Sembla ser que Arnau va contribuir a fer canviar l’opinió del Papa sobre els catalans que, pel que deia, no devia ser massa bona. A propòsit de les atencions mèdiques d’Arnau, digué: “A la fi he trobat un català que fa el bé...”

Josep Trueta ens explica com Arnau no rebutja utilitzar la suggestió per curar. A més d’un braguer que disminueix el dolor, utilitza un segell estampat amb un lleó, i construït quan el sol estava en aquesta constel·lació, ja que, segons ell, té qualitats guaridores.

Després de l’aventura romana, Arnau trobà un cert repòs a la cort de Jaume II a Sicília, on segueix treballant com a metge i escriu algunes obres.

Capdavanter en química i política sanitària

Arnau també va ser un alquimista prestigiós, és a dir, un investigador de les propietats de les substàncies, precursor dels químics actuals. Va ser capdavanter a Europa en preparar alcohol i utilitzar- lo en el tractament de ferides, tot i que era un invent àrab. També ho va ser en la preparació d’esperits alcohòlics, o licors, barrejant l’alcohol amb plantes aromàtiques. Trueta explica el seu esperit científic: “Tot allò que l’experiència li ensenyava ho integrava al seu saber”.

També es un pioner en el que avui en diem política sanitària o higiene social, redactant programes (Regimen sanitatis) per a diferents governants (Aragó, Sicilia, etc.). Són plans higiènics i preventius per a tothom (importància de l’aire fresc i pur, exercici físic i repòs, aliments, etc.).

Perseguit per la Inquisició

Com a teòleg estava imbuït de l’espiritualitat medieval. Era partidari del retorn a l’austeritat cristiana primitiva. Sembla ser que va incórrer en heretgies i va ser condemnat per la Inquisició i excomunicat. Salvà la pell per la seva amistat amb el rei i amb el papa. A París, va tenir una forta discussió amb els teòlegs; aquests aconseguiren la Inquisició el condemnés. Van fer cremar un dels seus llibres sobre teologia i l’empresonen. Arnau era un apassionat i s’enfadà molt per l’actitud dogmàtica de la Inquisició francesa.

Trueta ens diu que Arnau i Llull “tenien en comú un insaciable amor a la llibertat de pensament i al benestar del poble”.

Acabem amb la valoració que en fa Trueta: “El seu coratge i la seva resolució, la seva excepcional simpatia humana, la seva fidelitat a la pròpia natura ‒i per tant al seu país‒ i la manera com lluitava contra el món obscurantista de l’Edat Mitjana, van col·locar Arnau de Vilanova al mateix nivell que Roger Bacon, Ramon Llull i Albert Magne”.

Bibliografia:

Josep Trueta. L’esperit de Catalunya. Selecta, 1984