04. Contra el rebuig: ciclosporina

Els trasplantaments d’òrgans avui salven moltes vides. Els més freqüents són els de ronyó, cor, fetge i pulmons encara que aquests requereix un donant amb pulmons de mides molt semblants als del receptor.

Però hi havia una pega que feia inútil el trasplantament. El nostra sistema de defensa reaccionava davant un cos estrany i el destruïa amb els anticossos com si es tractés d’un microbi. Es buscava substàncies que debilitessin el poder destructiu de les defenses i es varen trobar ‒com ocorre sovint‒ per casualitat.

Les companyies farmacèutiques cercaven microorganismes amb potencial antibiòtic en els sòls. Havien encarregat als seus viatjants arreu del món que portessin mostres de sòl.

El 1970 el microbiòleg Jean-François Borel, de la farmacèutica Sandoz (de Basilea), portà terra de Wisconsin i de Noruega. Aquesta terra tenia uns fongs amb una substància insoluble en aigua amb escassos efectes antibiòtics. El 1972 Borel va demostrar que tenia un marcat efecte immunosupressor. Però la Sandoz va canviar les seves prioritats i abandonà aquesta recerca.

Borel protesta i se li permet seguir. L’efecte immunodepressor es manifesta en tots els animals provats. En els humans hi ha el problema de l’absorció, a causa de la seva insolubilitat en aigua. Borel prova diferents dissolvents fins que un dia el barreja amb un còctel d’alcohol pur. S’emborratxa però la ciclosporina passa a la sang. Més tard es demostra que el millor dissolvent és l’oli d’oliva.

1978, Anglaterra. Els cirurgians proven la ciclosporina en trasplantaments de ronyó i de medul·la òssia. L’èxit és total sempre que es transfereixi l’òrgan en 24 hores (el que requereix generalment el transport per avió) i preparant el receptor amb ciclosporina.