09. Ferran II el Catòlic (1452-1516)

Ferran II el Catòlic, un rei hàbil que marginà CatalunyaL’últim rei de la Casa de Trastàmara, Ferran II, es casa amb Isabel de Castella. Així s’uneixen el Regne de Castella i la Corona Catalano-Aragonesa. «Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando». Aquesta expressió referent al regnat dels Reis Catòlics dóna a entendre que tant poder tenia l’un com l’altra, o dit d’una altra manera, Catalunya-Aragó com Castella. Però encara que cada regne segueix independent amb les seves lleis i les seves institucions de govern, en realitat hi ha un domini de Castella sobre la Confederació catalano-aragonesa. Castella fou hegemònica perquè tenia més gent i era més rica i guerrera. Si la família noble d’Antequera ja havia significat una influència castellana, la unió dels dos regnes peninsulars fou un pas més cap a la castellanització política de Catalunya.

Ferran el Catòlic fou un hàbil polític, però tot i ser el Comte de Barcelona no afavorí precisament Catalunya. Parlava castellà perquè els Trastàmares eren castellans i encara que al regne de Castella no el volien, pensava més en Castella on residia habitualment, que en el seu regne de Catalunya-Aragó, on realitzà poques estades.

Els càrrecs d’importància eren per als castellans i fins i tot va introduir a la Corona d’Aragó institucions com la Inquisició castellana que tenia una mentalitat molt més repressiva. Que la mateixa institució catalana. Per estalviar-se la presència directa a Catalunya, estableix el Consell d’Aragó i la figura del Virrei, càrrec polític que després s’estén a les conquestes del Nou Món.

Durant el seu regnat rebrota el problema de la pagesia remensa que tantes lluites havia provocat durant l’època de Joan II. Ferran el Catòlic sembla que no ajudà massa la Diputació del General, la institució de govern de la Generalitat; amb tot finalment s’acatà la seva sentència de Guadalupe sobre el problema remensa que va posar fi a un munt d’anys de confrontacions. No devia agradar a tothom perquè Ferran va ser objecte d’un intent d’assassinat per part del pagès Canyamàs, que va ser terriblement esquarterat com a càstig.

Sembla ser que Maquiavel, polític i escriptor florentí, pensava en ell quan va escriure El Príncep, un llibre que explica les arts, a vegades traïdores, de la política i de governar.

Quan morí Isabel el 1504, es tornà a casar amb Germana de Foix de qui no tingué més descendència. Si hagués tingut un fill, potser hauria esdevingut rei de Catalunya-Aragó, i potser el nostre país seguiria independent, però això ja seria suposar i la història no suposa, sinó que es basa en allò que ha passat.

Un descobriment amb fins pràctics

«El descobriment com a fi en si mateix, l’exploració, com a recerca intel·lectual de coneixement geogràfic o com a recerca romàntica d’aventures insòlites, és característica d’una societat més segura, més rica, més a gust amb si mateixa que la societat europea del s. XV... És impossible imaginar- se els exploradors del s. XV buscant el Pol Nord. Eren homes pràctics, igual que els governants i els inversors que finançaven els seus viatges, i els seus objectius també eren pràctics: principalment, establir contactes amb països no europeus concrets, països l’existència dels quals era coneguda, països de cultura avançada i importància comercial, països els habitants dels quals podien subministrar mercaderies valuoses i dels governants dels quals es podien aconseguir aliances i suport polític... En la seva major part, els exploradors no buscaven terres noves, sinó rutes noves per arribar a terres ja conegudes» (J.H.Parry. El descubrimiento del mar).

Un fet transcendental marca el regnat dels Reis Catòlics: el descobriment o arribada a la futura Amèrica el 1492. Aquest mateix any també es produeixen dos altres fets fonamentals en la història de la Corona Hispànica: la conquesta de Granada, l’últim reducte àrab a la península, i l’expulsió dels jueus.

Cristòfol Colom, descobreix un nou continent, que després rebrà el nom d’Amèrica en honor a qui es va creure el seu descobridor, el navegant i explorador italià Amerigo Vespucci. L’origen de Colom és incert, generalment es diu que se suposa que era genovès, però també hi ha arguments molt seriosos a favor de creure que era català.

La conquesta i la colonització del Nou Món, proporciona a la corona hispànica una gran extensió territorial, riqueses fàcils, però també un gran dispendi tant pel que fa als recursos econòmics com humans.

«L’empresa exigia posseir un grau immens d’optimisme, determinació i valor» diu també Parry, «però també precisava coneixements de navegació, orientació i cartografia», als quals durant l’Edat Mitjana hi contribuïren de manera decisiva els catalans. A més, l’expedició va ser finançada pel valencià Lluís de Santangel, i alguns dels caps provenien de la Corona Catalano-Aragonesa. Tot i això, l’empresa americana fou del Regne de Castella, tant pel que fa a la conquesta com a la colonització, i el comerç s’adjudicà a ciutats i persones d’aquest regne.

Les tres caravel·les partiren de la Península Ibèrica amb uns noranta homes. Van fer escala a les Illes Canàries i després de trenta-sis dies de navegació arribaren a terra ferma, a l’illa de Guanahaní que els descobridors van anomenar San Salvador.

Al Museu marítim de Barcelona hi podem veure unes reproduccions de les tres naus.

Conquesta i colonització

La conquesta d’Amèrica la realitzaren castellans i extremenys. D’entre els que van emprendre l’aventura americana destaquen Hernán Cortés, conqueridor del que després va ser Mèxic i Francisco Pizarro que va conquerir el Perú. Encara que varen demostrar valentia i dots militars i com a exploradors, també varen ser cruels i poc respectuosos amb els indígenes.

La cobdícia en part propiciada per les llegendes i exageracions sobre mines de metalls preciosos i tresors, sovint portaven els conqueridors a emprendre aventures perilloses i desmesurades.

Empesos per l’afany de conquesta en tots els àmbits, els conqueridors imposaren la religió cristiana als indis i destruïren la seva civilització. Les morts violentes en les batalles per la conquesta i el contagi de malalties que no existien a Amèrica com la grip i la verola, i per les quals els nadius no estaven protegits van delmar considerablement la població autòctona.

Els indis eren esclavitzats i es va arribar a dubtar fins i tot de si eren de l’espècie humana o si tenien ànima. La colonització va esdevenir un genocidi, és a dir, va comportar la desaparició i la mort de civilitzacions i pobles sencers. Hi va haver però, entre els espanyols, defensors del que ara en diríem drets humans. Així, alguns religiosos valents i savis com el pare Las Casas denuncià obertament la situació a la què s’havien vist abocats els indis.

El descobriment suposà canvis importants a Europa. En la vida quotidiana, una sèrie d’aliments que venien del Nou Món, a poc a poc passaren a ser cultius i aliments dels europeus: la patata, els tomàquets, el cacau.... En les estratègies polítiques, els països més poderosos rivalitzaren en la conquesta de les noves terres. Així, Portugal conquerí i colonitzà l’actual Brasil i Anglaterra ocupà bona part del nord d’Amèrica, el que més endavant serien els Estats Units i Canadà.

Política mediterrània

Ferran el Catòlic seguí la política d’expansió catalana al Mediterrani. Així, reconquerí el Regne de Nàpols i conquerí places al nord d’Àfrica com Orà i Alger.

La Corona hispànica obtenia molts beneficis de les terres conquerides. Amb l’or americà es negociava amb els bancs que finançaven les empreses, sobretot les empreses polítiques i de guerra. Ferran el Catòlic va excloure la banca de Catalunya d’aquests negocis i va preferir tractar amb els banquers de Gènova i dels Països Baixos.

Expulsió dels jueus

El 1492, els Reis Catòlics expulsaren el jueus que des de feia moltes generacions vivien a la Península Ibèrica. Així, van haver de deixar el lloc on havien nascut i anar a buscar una altra terra d’acollida a Europa o al nord d’Àfrica. Aquesta expulsió, a més d’injusta, va ser un mal negoci per als regnes d’Espanya, ja que entre els jueus hi havia bons financers que havien resolt moltes vegades els problemes econòmics dels reis.

Els jueus hispànics anomenaven Espanya, Sefarad. Per això els jueus descendents dels que havien viscut a Espanya i en van ser expulsats reben el nom de sefardites. I és curiós com després de cinc segles els actuals sefardites, molts dels quals viuen avui a Israel, encara conserven el castellà dels seus avantpassats.,

En el Museu de l’Holocaust de Jerusalem, s’explica magníficament les persecucions, expulsions i crims de què han estat objecte els jueus al llarg de la història.

BIBLIOGRAFIA

Parry, J.H. El descubrimiento del mar. Editorial Crítica. Barcelona, 1989