06 Pau Casals
Violoncel·lista de la pau.
S’ha dit amb raó que Casals va ser el català més universal del segle XX, ja que era conegut en tot el món i estimat per molts. No només va ser un gran músic sinó també un gran lluitador per la llibertat i la pau mundials. Per als catalans, serà sempre un exemple, a més, de patriotisme. Per a tothom, un testimoni de sinceritat i coherència amb les idees pròpies. Quan acabà la guerra civil espanyola, hagué d’exiliar-se i ja no tornà mai més al seu país. Però des de l’exili, i degut al seu prestigi internacional, va donar a conèixer la situació d’opressió que vivia Catalunya.
Després de rodar per diferents capitals, es retira a Prada de Conflent. Uns oficials nazis el visiten de part de Hitler que el vol sentir. Casals ho rebutja. És llavors que fa públic el jurament de que no tornarà a tocar mentre la democràcia no torni a Espanya. Ho compleix rebutjant moltes ofertes milionàries.
Pau Casals durant l’exili de Prada, va composar El Pessebre, sobre versos de Joan Alavedra. Va ser un treball acurat, lent, al que li anava afegint fragments durant mesos i anys, en especial durant els dies de Nadal. L’ajudava el mateix Joan Alavedra, que era el seu secretari. Casals volia estrenar aquesta obra a Montserrat, però finalment s’estrenà a Acapulco, quan Casals tenia 84 anys, amb assistència de moltes personalitats del món musical i del polític. Per a Casals aquesta composició era el seu missatge de pau al món. «La música, aquest meravellós llenguatge universal, comprès per tothom en el món, ha de contribuir, i pot fer-ho, a la comunicació i a l’acord entre els homes», digué.
Aquesta composició, cantada en català, donà la volta al món, donant testimoni de la pau i de Catalunya.
Tothom coneix El cant del ocells, i molts l’hem sentit enregistrat, tocat pel mateix Pau Casals. És una música corprenedora. Casals interpreta una melodia popular catalana. Segons Alavedra, la va tocar per primer cop a Cannes i expressa una “tristesa indescriptible, enyorança punyent”. Casals va dir: «Amb les notes de la vella melodia, voldria que us arribés un ressò de la nostàlgia que sentim tots els qui ens trobem lluny de la terra». Aquest sentiment de tristesa, provocat per l’exili, per l’enyor del seu país no va abandonar mai al gran músic català.
El 24 d’octubre de 1971 se celebrava l’aniversari de la creació de les Nacions Unides i aquest organisme havia encarregat a Pau Casals la composició de L’Himne de la Pau. Pau Casals, que ja tenia més de 90 anys, va dirigir l’orquestra el dia de l’estrena, després li va ser imposada la medalla de La Pau de l’ONU. Abans d’acabar l’acte, Pau Casals, que feia molt temps que no tocava, va demanar un violoncel, i abans de començar a tocar El cant dels Ocells, sense que estigués previst, es va adreçar a la immensa sala plena amb els delegats de tot el món i va pronunciar unes paraules que des de llavors han estat en la memòria de molts catalans. Va dir:
«Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us diré per què: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats catalanes es reunien a Toluges -una ciutat que avui pertany a França i que en aquell temps era part de la nació catalana-, per parlar de pau. Això succeïa al segle XI !. Volien la pau i la treva en el món de llavors. Estaven en contra de les guerres, en contra de totes les guerres. Això era Catalunya!».