07. Pere Casaldàliga

Pateix extraordinàriament davant la pobresaMés endavant va a Barcelona encarregat del local de la Joventut Claretiana, però atén també molts desheretats de la fortuna deixant-los dormir al seu despatx. Organitza una escola nocturna i una borsa de treball.

L’envien a Barbastre, al Seminari Claretià on estarà dos anys. Coincideix amb el Concili Vaticà II, en el què Pere confia.

Els 4 anys següents viu a Madrid dirigint la revista Iris de Paz. La línia editorial és crítica. Un article en el que critica un text social de l’episcopat espanyol està a punt de costar-li el càrrec. Els claretians estan dividits sobre l’aplicació del Concili. Pere i alguns companys escriuen a la casa central: «o la congregació accepta el Vaticà II o haurem de temptejar altres camins». S’accepta el plantejament dels joves.

Per fi a missions

Els claretians decideixen fundar una missió al Mato Grosso brasiler i Casaldàliga és un dels proposats. Ell ho atribueix a què al parlar català i castellà se suposa que aprendrà millor el portuguès. Dedica uns dies a acomiadar-se de la família a la que en prou feines tornarà a veure, però a la que escriurà sovint.

El 1968 arriba a la Regió de Sao Felix. Té 40 anys. Són els anys del Maig francès i la Primavera de Praga. Després de set dies i set nits en carro, a través de la selva, arriba al poble de Sao Felix, format per barraques, a la vora del riu Araguaia: 600 habitants, la majoria immigrants del nord-est del Brasil que fugien d’anys de sequera. Cap mestre, cap metge... La malària fa estralls: el mateix dia que arriba assisteix a l’enterrament de quatre nens... Però el pitjor és l’inextent respecte a la vida.

Es mor i es mata amb una gran facilitat

A una banda hi ha els facendeiros (els propietaris de les hisendes i els seus guardes) i a l’altra els posseiros (els que han ocupat terres cultivables per viure). Casaldàliga primer vol conèixer tothom, vol ser neutral i visita també les hisendes. Però aviat s’adona que no pot ser condescendent amb la injustícia. A més, ell és radical. Ho té molt clar.

O blanc o negre

Es proposa viure fins a les últimes conseqüències el que es pensa i el que es diu, i es revolta davant la injustícia. Així que la neutralitat dura poc. Un dia, quan arriba a un poble, es troba amb un noi penjat d’una biga, obra dels guardes de la hisenda. Des de llavors, decideix girar l’esquena als hisendats, als què ni saluda.

1971. A Serra Nova hi ha la Facenda Bordon, empresa agropecuària, de la que un ministre de la dictadura n’és el principal propietari. Aquest fa aixecar una tanca que impedeix als posseiros anar a la terra cultivada. Aquests demanen ajut a Casaldàliga que els promet denunciar-ho. Va a veure autoritats i bisbes. Fa un informe que es publica. Els facendeiros no li ho perdonen.

Posen preu al seu cap

Fa tres anys que ha arribat i ja donen mil cruzeiros, un revòlver del 38, i un bitllet amb destinació oberta, a un pistoler que ha de matar a Dom Pedro. Però al pistoler li costa matar a un padre i acaba demanant perdó i denunciant els instigadors a la policia. No es fa res contra ells.

Casaldàliga aconsegueix l’ajut de seminaristes expulsats: un d’ells esdevé mestre, el professor Moura, jove de Sao Paulo. És un homenàs de 1,80 m i força més kilos dels que corresponen.

Constitueixen els Consells de Veïnatge: Zeca ‒el líder dels pagesos‒ i Toinho ‒dels habitants de la selva‒ aparentment estan enemistats, però es veuen clandestinament i s’ajuden quan els policies els maltracten. Finalment el poble s’aixeca, abaten la tanca i els policies han de marxar.

Un bisbe diferent: sense palau, ni bàcul ni mitra

Per part del Vaticà se li proposa ser nomenat bisbe. Al principi no ho vol, però els col·laboradors li fan entendre que tindrà més força i els seus enemics li tindran més por. És consagrat el 23 octubre del 1971. Fa un document que és una bomba. Cap editorial vol publicar-lo.

El seu palau episcopal és una barraca igual que les dels altres habitants de Sao Fèlix. No vol ni bàcul, ni mitra. A casa no tindrà nevera fins que n’hi regalen una en complir els 70 anys.

Poblat Tapiropè i presos

Els indis autòctons també són víctimes dels facendeiros. Casaldàliga és amic dels primers i els anima a resistir. Les Germanetes de Foucoult fa temps s’estan al poblat. Respecten la seva religió i els seus costums encara que no els comparteixin. No poden tenir més fills del mateix sexe. Aquesta mesura adoptada per evitar la superpoblació els està portant a l’extinció, donada l’alta mortalitat. Però les monges n’adopten un contradient la regla i les dones tapiropé segueixen l’exemple, salvant la supervivència de la tribu.

També és amic dels presos, sovint empresonats injustament. Casaldàliga els va a dir missa i escolta les seves queixes i se’n fa ressò.

Febrer de 1972. Enfrontament violent amb l’empresa Codeare

A Santa Terezinha hi ha una comunitat molt petita de Germanetes de Foucoult. També el Pare Jentzel, sacerdot francès, amic de Casaldàliga.

Els pistolers dels facendeiros provoquen els habitants: cremen un carrer d’habitatges dels posseiros. Quan aquests construeixen un ambulatori, és destruït per un tractor. Els posseiros decideixen reconstruir-lo i defensar-se: 40 posseiros armats amb destrals i fusells antics de caça s’amaguen a la selva i disparen quan els ataquen. Es decreta ordre de recerca i captura contra Jentzel i la seva gent. Detenen Jentzel que és jutjat i deportat. Finalment el Govern cedeix i reconeix la propietat dels posseiros.

Però la lluita continua. La nit del 8 al 9 de juliol la policia ocupa la casa de Casaldàliga al qual també volen expulsar sense aconseguir-ho.

1976 Mort del Pare Rodolfo i del pare Bosco

El 15 de juliol, a Meruri, població habitada per la tribu bororo, els terratinents ‒per espantar els indis als quals volen arrabassar les terres‒ maten l’indi Simao Cristino i el P. Rodolfo, salesià de 37 anys, amic de Casaldàliga. Envien soldats per evitar aldarulls. El soldat Fèlix destaca per la seva violència i un dia apareix mort. La policia reprimeix la població. El Pare Bosco, jesuïta, demana un tracte més humà però rep un tret al cap. Casaldàliga denuncia les morts i reclama inútilment justícia i diu que abans eren màrtirs els que donaven la vida per defensar un dogma, però ara donen la vida per una causa del regne de Déu.

Joan Pau II i Casaldàliga

El 1978 Joan Pau II és nomenat papa. El papa polonès, que ha sofert el comunisme, no simpatitza amb la teologia de l’alliberament, però si amb la justícia. No li agrada que un bisbe simpatitzi amb països comunistes com Cuba o Nicaragua, però si que l’església defensi la justícia i els pobres. Intercanvien correspondència.

El 1985 cau la dictadura al Brasil i les coses comencen a canviar. El 1988, per fi Casaldàliga va a Roma. Joan Pau II el rep i l’escolta sense condemnar-lo.

Finalment, com a resum de la seva actuació hem de dir que Casaldàliga està contra tota violència, però que no demanarà mai a una família posseira que no defensi el seu pa.

Bibliografia:

Escribano, Francesc: Descalç sobre la terra vermella. Ed 62. Barcelona, 2001.