06.Hinduisme
Les religions orientals tenen un component de pràctiques d’auto- perfeccionament físic i moral que actualment les fan molt atractives al món occidental. Hem d’advertir que la mentalitat oriental és molt diferent de la nostra. Paraules com Déu, ànima, felicitat no es corresponen del tot amb els nostres conceptes.
El indis de l’Índia sempre han estat molt religiosos. No és d’estranyar doncs que la religió més antiga, i que influí totes les altres, nasqués a l’Índia. Fa 4.500 anys, molt abans que a Israel hi hagués els patriarques, a les ribes dels rius de l’Índia hi ha homes que canten himnes inspirats per l’esperit de Déu. Aquests himnes i les aportacions de savis constitueixen l’hinduisme. Aquesta tradició oral passa a escrita amb els llibres sagrats anomenats Vedes (que significa saber), entre el 1.500 i el 500 abans de Crist.
Llibres sagrats
El Rig-Veda consta de 1.028 himnes, amb una reflexió sobre el sentit de la vida, la creació dels animals i dels homes. També hi ha poesia i música. El poema Bhajarad-Gita consta de 700 estrofes sobre el Ioga. El Mahabharata, que explica la batalla entre dues famílies reials també es considerat sagrat.
Diu Gandhi: “‒Quan m’estrenyen els dubtes, quan el desencant em mira a la cara i no veig un raig d’esperança en l’horitzó, vaig al Bhajarad-Gita i trobo algun vers que em reconforta i, immediatament, començo a somriure en mig del dolor aclaparant”.
La religió
A diferència de les religions jueva i cristianes, l’hinduisme no té cap Bíblia que expliqui el que Déu vol dels humans (Revelació), ni cap jerarquia que vetlli per la puresa de la seva doctrina. No obstant per l’hindú la seva religió és el més important de la seva vida.
Hi ha una deïtat absoluta, Brahman, que adopta diverses formes i que s’ha reencarnat moltes vegades per ajudar i orientar als humans. També hi ha una ànima humana que es reencarna en altres cossos d’éssers vius.
Les coses no duren sempre, la qual cosa causa frustració i infelicitat als humans. Aquests només troben la pau si dominen els desigs i orienten la vida cap a Déu. Quan els homes no practiquen la bondat, Brahman-déu neix novament per castigar la injustícia. L’ànima humana s’ha d’unir a Déu per la purificació que s’assoleix després de reencarnacions successives. Hi ha castes i la reencarnació millora la casta de les persones que actuen bé i empitjora a les dolentes. La casta superior és la dels brahmans entre els quals hi ha els sacerdots i els mestres.
El domini d’un mateix s’assoleix per la meditació. Amb la meditació (ioga) s’assoleix la submissió a Déu i la identificació amb la divinitat, el domini de les passions i de tot el cos (hi ha ioguis que s’aturen la respiració i fins tot el mateix cor)
L’hinduisme també predica la misericòrdia envers els altres, la compassió per tots els éssers vivents: la vaca és un animal sagrat.
La no violència amb la que Gandhi va enlluernar als occidentals es pot considerar doctrina de l’Hinduisme. La no violència no és resignació davant la injustícia. És un arma contra la violència. Els dejunis de Gandhi reivindiquen la justícia sense causar sofriments a l’adversari sinó a un mateix. Però la força de l’ànima aconsegueix la justícia sense lluita. Gandhi va aconseguí lliurar a la Índia dels anglesos i la pau entre hindús i àrabs que estaven enfrontats políticament i religiosament.