10. TORTURA

Carles Castellanos, professor de la UAB, explica en un llibre autobiogràfic, la seva experiència de detingut, torturat i empresonat. La lectura de les planes en què descriu les dues ocasions en què va ser torturat per la policia, em varen impressionar. Explica els turments físics, el dolor i el psicològic, l’ensorrament de la personalitat. És una persona valenta i equilibrada; no ha fet mai mal a ningú. Va pagar per l’estimació al seu País i a la seva llengua. En cap de les dues detencions se li trobar res contrari a la legislació vigent. Però torturar a una persona, a un pres, és un delicte, a més d’un acte immoral i inhumà. I encara que el detingut fos un criminal, la tortura segueix essent un delicte i un acte inhumà. Quan es parla de que s’ha de respectar sempre la condició humana d’un pres, es fa referència, entre d’altres, a la il·legalitat de la tortura. Amnistia Internacional és una organització no governamental, que lluita contra els abusos d’aquests tipus. Durant la repressió que hi va haver l’any 1992 amb motiu dels Joca Olímpics, segurament per evitar actes i manifestacions, és varen detenir i empresonar molts independentistes. Entre ells Carles Castellanos. Era la segona vegada que el detenien. La primera va ser al principi de la democràcia.

La tarda del 22 d abril, en sortir de la universitat, el seu cotxe fou envoltat per cotxes de la Guàrdia Civil. L’obligaren a sortir del cotxe i pujar a un dels cotxes dels guàrdies, on és emmanillat i conduït a la caserna de Sants. Allí, emmanillat de peus i mans, és sotmès a llargues hores d’agressions físiques i verbals. Cops per tot el cos, intents d’ofegar-lo amb un coixí, pressions i amenaces amb una pistola... Això dura tota la nit amb intermitències. Al matí apareix una metgessa forense que no escolta les protestes de Carles. Sembla doncs que la seva missió consisteix en veure si el pres pot resistir més tortures.

Li posen una caputxa al cap i, emmanillat, se’l enduen a Madrid. Allà, en un llòbrec calabós, amb el cap tapat i emmanillat de mans i peus, torna a ser colpejat a tot el cos especialment al ventre (on no deixa marques), rep empentes com un ninot, és obligat a ajupir-se i aixecar-se, rep amenaces de mort mentre sent el contacte a la cara de pistoles i metralletes, que sent com son carregades i disparades sense munició. Insults i burles envers ell per al seva condició de català, el seu amor a Catalunya i a la llengua catalana. S’ofega per la bossa de plàstic que li posen al cap, fins a perdre la respiració i el coneixement.

Dura tres dies i tres nits. Carles està desfet però aparenta estar-ho més encara. Sap que ha d’arribar el moment clau amb suficient lucidesa. I aquest moment arriba. El porten a declarar en presència d’una advocada. “No estic en condicions de declarar perquè he estat objecte de maltractaments i amenaces de mort”. Potser l’apallissaran, però si declara el que ells volen, li caurà un període llarg de presó...

El porten a la Presó d’Alcalà-Meco. Uns mesos més tard, al gener del 1998, el deixen en llibertat.

“El resultat va ser l’inevitable: el mal intens i l’angoixa profunda que anava acumulant em va rebentar com a persona, físicament i psíquicament, de manera que vaig anar congriant una profunda rancúnia que m’anava empassant i empassant, ja que no els volia donar el plaer de la contemplació sàdica del meu olor. Després d’aquests fets he comprés plenament els casos dels torturats que han cercat en el suïcidi la fi del seu patiment. Aquest era el meu estat, tant m’havien maltractat”.