5. Josep Pijoan

JOSEP PIJOAN I SOTERAS (1881-1963). L’empenta de la joventut.

1959. Lausana. Josep Pla entra al barri històric d’aquesta ciutat suïssa. Va a veure Pijoan, que ja és un home vell, del qual vol publicar una biografia. Hi ha grans arbres, se senten cants d’ocells... «Li deu recordar el paisatge del seu estimat Canadà on ha viscut tant temps» escriu Pla. A Pla l’intriga l’enigma de Pijoan: un home que ha estimat i treballat per Catalunya com pocs i que no obstant se n’ha allunyat gran part de la seva vida... (Les frases en cursiva a partir d’ara són del llibre de Pla)

Els primers anys

Va néixer al carrer de Mercaders de Barcelona. El pare era soci d’una vidrieria. L’enviaren a un col·legi de segon ensenyament on «va passar molt fred i no va aprendre ni un borrall». Després a la Universitat, que estava en un estat deplorable, estudià arquitectura i també història. Va treballar i estalviar i se’n va anar a Itàlia, que va recórrer de cap a peus. A Roma li va entrar la dèria de trobar els manuscrits de Ramon Llull, que sabia que estaven dipositats a l’arxiu del Palau de la Inquisició. Després de molta insistència aconseguí que els hi ensenyessin i li permetessin copiar-ne un (el Llibre de Santa Maria), que després edità a Barcelona.

A més d’arquitecte i historiador de l’art , era també escriptor i poeta. Gran admirador i amic íntim de Joan Maragall.

Secretari de l’IECEntra a la òrbita de Prat de la Riba quan aquest esdevé president de la Diputació de Barcelona. Parla amb el President de la idea de fer un museu i (juntament amb Rubió), de la de crear un Institut de cultura. La primera acabarà sent el Museu Nacional de Catalunya i la segona, l’Institut d’Estudis Catalans. «Així ens posàrem a fer el Museu. I per a fer-lo em semblà que la primera cosa que em calia era viatjar per veure el que el país donava de si. Vaig viatjar molt i sempre pagant jo , que quedi ben entès. No hi havia consignació per a res». Quan es crea l’IEC el 1907, Pijoan n’és el Secretari General: La seva activitat és frenètica i polifacètica. Ha de tenir cura de adaptar els nous locals del Palau de la Generalitat (llavors Diputació de Barcelona). La biblioteca s’ha d’emplenar de llibres antics i moderns. Els treballs que es fan s’han de publicar... És dels primers en valorar l’art romànic i té un paper important en la recuperació de les pintures murals romàniques de les esglésies del Pirineu. Publica l’obra Les pintures murals catalanes, el primer volum de la qual és el primer llibre que publica l’IEC...

Desarrelament

El 1910, als 30 anys, accepta anar a Roma com a director de l’Academia Española en la qual l’IEC col·labora. Ja no tornarà a Catalunya. Què ha passat? Per una banda ha anat perdent pes en l’IEC, que ha confiat més en persones més madures. Sembla que Prat va considerar que l’entusiasme de la primera època s’havia de substituir per un tarannà més acadèmic i organitzatiu: la persona escollida fou Eugeni d’Ors.

Però també hi influí la situació social. Com per Maragall, la Setmana Tràgica (1909) representà un trauma i un cert desànim i replantejament. «Vaig marxar inicialment , perquè la veia venir. La revolució. La idea que en un cantó hi ha els bons i a l’altra els dolents no ha estat mai sant de la meva devoció». Més important va ser que s’havia enamorat d’una dona casada, que va esdevenir la seva muller i en aquells temps era pràcticament obligat marxar del país. Amb Teresa va tenir dos fills, Michel, metge, i Rose, que viuen als Estats Units. Quan Teresa morí es casà ja retirat a Suïssa amb Genevieve amb la que tingué una filla, Irene.

Canadà, Estats Units

Però el Govern espanyol no compleix les promeses respecte a la dotació de l’acadèmia espanyola i Pijoan se’n va a Toronto, (Canadà), on fa d’arquitecte i crea una empresa de construcció. Després el veiem al “Pomona College” de Los Angeles on és professor d’Història de l’Art i d’Història Universal.

Viatja per tot Europa, Amèrica del Nord i del Sud. A Ginebra, on es retira, treballa en la Secció d’Assumptes Culturals de la Societat de Nacions. Mor a Lausana (Suïssa) als 83 anys.

Entre les seves obres més conegudes: Historia del Arte en 3 volums, Història del Mundo en 5 volums i Summa Artis. Mor quan escrivia el volum 20 d’aquesta última obra.

Un paper fonamental a l’Institut d’Estudis Catalans

Fou el més jove dels fundadors , ja que no tenia trenta anys quan es va iniciar l’IEC. Tingué, però, un paper fonamental. Tothom li reconeix entusiasme i una gran capacitat de treball. També era un intel·lectual brillant amb interessos molt amplis. Lògicament per la seva joventut no tenia encara el prestigi dels altres, cosa que provocà una certa desconsideració envers ell de la què se’n va ressentir . Malgrat que no va tornar a Catalunya (excepte per algun afer puntual), el seu cap i el seu cor no varen deixar de pensar-hi i de sentir-hi. Catalunya i l’IEC li deuen molt.

Bibliografia

Xavier Barral i Altet. Josep Pijoan. Conferència . IEC 1999

Josep Pla. Tres biografies , Destino . Barcelona 1968