0. Introducció

Els monjos i frares a Catalunya.

A l’Edat Mitjana es produeix el fenomen dels monestirs. En plena època de lluites guerreres pel poder i la riquesa, d’inseguretat dels camins, de manca de llibertat i de justícia, de por... sorgeixen homes i dones que busquen en l’aïllament i la contemplació un apropament a Déu i la pau interior. Primer són els eremites que viuen sols i aviat s’agrupen en monestirs. Aquests són llocs d’oració però també d’estudi. Gràcies a ells a les seves biblioteques i escriptoris la cultura clàssica antiga de grecs i romans perviu i es comencen a escriure llibres.

Els benedictins són els monjos que arriben a Catalunya.

Els primers procedeixen de l’abadia de Cluny, fundada el 910 per l’abat Bernó i el duc d’Aquitania, Guillem, i van amb un hàbit negre: són els monjos de Ripoll, Montserrat... Més tard es produeix la reforma de l’orde benedictí anomenada reforma del Cister que entra als Països Catalans encara en vida de Bernat de Claravall, un dels reformadors, a mitjans del segle XII. L’orde del Cister busca la pobresa primitiva que s’expressa fins i tot en l’hàbit blanc sense tenyir. Són els de Poblet, Santes Creus, Valldigna...