03. Teresa Claramunt Creus (1862-1931)

Teresa Claramunt Creus

Obrera tèxtil que va defensar amb fermesa la necessitat de millora de les condicions de vida de la classe treballadora, que patia les conseqüències negatives produïdes a tota Europa per la Revolució Industrial del segle XIX. El seu compromís amb l’anarquisme, el sindicalisme i el feminisme és un exemple de la participació activa de les dones en les transformacions socials i en la construcció de les societats contemporànies, però no podem oblidar que va pagar per tot això un preu molt car: va ser perseguida i empresonada, va patir turments i va ser obligada a exiliar-se. El dolor, el sofriment i la injustícia van deixar una empremta inesborrable en la seva carn. Teresa Claramunt va néixer a Barbastre (Osca) el 1862, en una família obrera que va emigrar ben aviat a Alcoi i després a Sabadell, on es va quedar de manera definitiva. Segurament amb sis o set anyets, Teresa va entrar a treballar a la indústria tèxtil, abundant a la ciutat i a la comarca, primer fent-hi feines auxiliars i, més endavant, de teixidora. Des de petiteta, doncs, Teresa va haver de guanyar-se la vida amb el seu treball diari i, com moltes altres nenes, noies i dones de classe baixa que no havien rebut educació, es va convertir en una “xinxa”, que era com s’anomenaven aleshores les dones que treballaven a les fàbriques. Teresa Claramunt va conèixer per experiència pròpia les lamentables condicions de treball de l’època, amb unes jornades laborals de 12 a 15 hores diàries i uns sous de misèria. Amb l’agreujant que les dones rebien la meitat o una tercera part del salari que es pagava als homes per la mateixa feina. Teresa Claramunt va decidir lluitar contra aquesta situació per aconseguir crear, com deia ella, una societat més justa, més bella i més humana. Es va convertir en una líder sindicalista, en una bona oradora que connectava fàcilment amb la gent i les masses, en una revolucionària que va defensar les seves idees en els mítings i en els articles a revistes (com l’anglesa Freedom, Humanidad Libre, El Productor) o les obres de teatre que escrivia, on denunciava la repressió que s’exercia damunt la classe obrera i la discriminació que patien les dones, on reivindicava el dret a l’educació de les dones obreres, que eren, deia, les “esclaves dels esclaus”.

També va contribuir a fundar associacions anarquistes i va participar en protestes populars, en vagues i manifestacions que li van fer caure al damunt la força implacable de la llei. El 1883, quan tenia 21 anys, va participar en la primera mobilització important, en la “vaga de les set setmanes” de Sabadell, una vaga general en demanda de la jornada laboral de 10 hores que es va convertir en un duríssim conflicte laboral.

Deu anys després van arribar les primeres detencions. La primera es va produir el 1893, quan sortia de parlar en un míting celebrat al Teatre Gran Via de Barcelona. La segona el 1893, després de l’atemptat al Gran Teatre del Liceu, que va provocar més de vint morts. La tercera el 1896, després que una bomba esclatés al carrer de Canvis Nous durant la processó del Corpus i matés dotze persones. Per la seva conflictivitat social, Barcelona s’havia convertit, com altres ciutats d’Europa, en “la ciutat de les bombes”, com deia el poeta Joan Maragall (1860-1911).

Aquesta detenció va ser una de les seves experiències més insuportables. Teresa Claramunt va haver d’abandonar la casa humil que compartia amb el seu company Antoni Gurri, amb qui s’havia casat el 1884, i va ser empresonada al castell de Montjuïc. Com explica en un relat escruixidor, va patir tortures, diversos atacs de nervis i molta febre durant molts dies. Li van fer un consell de guerra, li van fer creure que l’executarien i va poder veure amb horror com afusellaven cinc companys anarquistes que també havien estat detinguts. Els trets li van fer la impressió que li traspassaven el seu propi cervell. Després dels processos de Montjuïc, que van desorganitzar el sindicalisme català, Teresa Claramunt i el seu company van ser expulsats del país i deportats a Anglaterra el 1897. Van viure a Londres i a París i van retornar a Catalunya el 1898, l’any de la pèrdua de les colònies espanyoles de Cuba i Filipines. Teresa Claramunt tenia llavors 36 anys.

De retorn a Catalunya, va ser empresonada per la seva participació en la vaga de tramviaires de Barcelona del 1901 i en la vaga general del 1902, que es va organitzar en reivindicació de la regulació de jornada. Embarassada, havia intervingut en el gran míting obrer del Circ Barcelonès. Parlava amb entusiasme i es donava cops al ventre, adreçant-se a aquells que no volien anar a la vaga: “Aquest fill meu no serà un covard com vosaltres!”, cridava.

L’any següent va fer un viatge per Andalusia, per fer propaganda de les idees anarquistes, però va ser detinguda a Ronda el 1903 i expulsada de Màlaga. Uns anys més tard, la seva participació en la protesta contra l’embarcament de tropes cap a la guerra d’Àfrica durant la Setmana Tràgica (1909), va comportar també la seva detenció i el posterior confinament a Saragossa, on va contribuir a organitzar el moviment anarcosindicalista aragonès (CNT) i a muntar la vaga general del 1911, per la qual cosa va ser empresonada un altre cop.

El 1924, quan la classe obrera catalana havia aconseguit la jornada laboral de 8 hores amb la vaga de La Canadenca (1919) i en plena dictadura (1923-1929) de Primo de Rivera, Teresa Claramunt va retornar a Barcelona. Tenia 62 anys i patia una paràlisi, conseqüència de les estades a la presó, que la va obligar a allunyar-se gairebé del tot de la vida pública. El 1929 va ser l’últim cop que va participar en un míting. Va morir a Barcelona el 12 d’abril de 1931, als 72 anys. No va poder veure la victòria republicana a les eleccions municipals del 1931, que van coincidir amb el dia del seu enterrament, el 14 d’abril, que es va convertir així en una gran manifestació anarquista.