07. Francesc Layret i Foix
FRANCESC LAYRET I FOIX (1880-1920), advocat dels obrers
Situació dels obrers
Amb la industrialització, molt pagesos emigren a Barcelona; també arriben a Catalunya francesos, (coneguts com a gavatxos), aragonesos, i gent d’altres regions de l’estat a recerca de feina. D’aquesta manera apareix una nova classe, la dels obrers industrials o proletariat, que estava exposada a unes condicions de treball molt dures. Les jornades de treball a les fàbriques podien arribar a ser de catorze hores, els sous eren baixíssims, sobretot els de les dones, i els dels nens i nenes; les condicions higièniques i de seguretat en el treball eren pràcticament inexistents i, per tant, els accidents laborals sovintejaven. A més no disposaven de cap tipus d’assegurança mèdica i si faltaven al lloc de treball, per malaltia o accident, perdien la feina. Tampoc no existia el dret de vaga. No és estrany, doncs, que, en aquestes condicions, aviat es produïssin fortes tensions entre els amos i els treballadors. Hi havia, amb tot, diferències entre els operaris qualificats i els obrers sense cap especialització, o bé els eventuals, als quals s’anomenava “miserables”, la preocupació dels quals era bàsicament la subsistència.
Els sindicats
Les primeres manifestacions del malestar obrer van portar a cremar les fàbriques i destruir les màquines, perquè sovint els deixaven sense llocs de treball. Recordeu l’incendi del Vapor Bonaplata. Més endavant els obrers s’agruparen a fi de defensar junts els seus interessos, i és així com va aparèixer la Societat de Teixidors de Barcelona, que va fomentar l’associacionisme obrer i es va estendre ràpidament. La situació obrera era molt semblant a tota l’Europa industrialitzada i a la segona meitat del segle XIX. Les associacions catalanes entren en contacte amb les Internacionals Obreres i així apareixen entre nosaltres nous corrents com l’anarquisme i el socialisme.
La prohibició d’associacions obreres, però, les condemnava a la clandestinitat, i portava els obrers a revoltar-se i atemptar contra les propietat i les persones. Foren temps violents i convulsos, en què sovint les reivindicacions obreres es barrejaven amb altres motivacions. A Barcelona, es produeixen freqüents accions violentes. Una de les més famoses és l’atemptat anarquista al Liceu del 1893, en què una bomba llençada sobre la platea mata unes vint persones. Ja a principis del segle XX, el 1909, esclata també a Barcelona una breu però violenta revolta popular, coneguda com La Setmana Tràgica, durant la qual es cremen convents i esglésies, i que fou durament reprimida.
Difusor de la cultura obrera
Ja quan era estudiant, va crear associacions tant per millorar la cultura dels obrers com per propagar les idees republicanes. La defensa dels obrers i el republicanisme, ambdues íntimament relacionades, varen ser les idees motor de la seva vida.
La seva dedicació política començà com a membre de les Joventuts d’Unió Republicana, que el presentà com a candidat a les eleccions municipals de Barcelona el 1905. Als 25 anys era regidor de l’Ajuntament de Barcelona.
Participa en la Solidaritat Catalana
Arran dels atemptats dels militars contra la redacció dels diaris CuCut i La Veu de Catalunya, i de les protestes consegüents, el govern promulga la Llei de Jurisdiccions (que sotmetia a jurisdicció militar els suposats delictes, de paraula o escrits, contra la pàtria, els símbols, l’exèrcit...). Com a protesta es crea la Solidaritat Catalana, que aplega tots els partits, excepte els lerrouxistes (anticatalanistes). Layret hi participa activament. La seva trajectòria és clara: és un home d’esquerres, republicà, però sempre catalanista. Precisament crea un partit, el Bloc Català Autonomista, per separar-se del republicanisme lerrouxista. Més endavant, amb Companys i Marcel·lí Domingo, crea el Partit Republicà Català, que intenta adherir-se a la III Internacional, que estava a favor del dret d’autodeterminació...
També va ser diputat a Corts per Sabadell. I era diputat quan el varen assassinar....
Empresonat i assassinat
Com a advocat, defensà sempre els drets dels treballadors i també els acusats en els processos tan freqüents en la seva època. Va fer tot el que va poder per evitar el trencament definitiu de la classe obrera. El novembre de 1920, nomenen el repressor Martínez Anido governador de Barcelona. Més de 400 homes d’esquerra són empresonats. Entre ells, Companys. Layret se’n salva per la immunitat parlamentària.
Un diari de l’època relata així la seva mort (30 novembre 1920):
«Quan sortia de casa seva (Balmes, 26)... i anava a pujar a un cotxe de lloguer, per encaminar-se a l’alcaldia amb l’esposa del senyor Companys per a gestionar l’alliberament d’aquest, un individu vestit de blau com un mecànic li engegà set trets de pistola automàtica».
«En Layret caigué a terra ferit i ple de sang: uns transeünts el van ficar al cotxe, portant-lo ràpidament a la Casa de Socors del carrer de Sepúlveda, on se li va practicar la primera cura. L’agressor va fugir... Durant el moment de l’agressió no es va presentar cap policia... L’assassí d’en Layret no anava sol, sinó acompanyat de dos xicots joves, com ho era ell mateix. Un d’ells disparà també contra el passant d’en Layret i un amic que anava amb ell per tal d’evitar que li prestessin socors. Layret morí a dos quarts de deu de la nit».
Els pistolers pertanyien al “Sindicat Lliure” (sindicat groc).
Bibliografia:
Biografies. Dolça Catalunya; Ed. Mateu, 1980.
A la Ronda de Sant Antoni, a la Plaça Goya, i a l’altra banda del Teatre del mateix nom, hi ha un monument dedicat a Francesc Layret. Envoltat d’arbres, a l’ombra dels quals, descansen els vianants en uns bancs, enmig de bandades de coloms i cotorres. El dia 1 de maig, s’hi apleguen nombrosos sindicalistes i li fan ofrenes florals.Francesc va néixer a Barcelona el 1880. De ben petit pateix paràlisi infantil (poliomielitis), que l’obligà a caminar tota la vida amb aparells ortopèdics. El seu pare tenia un petit taller de rellotgeria i era republicà. Francesc va estudiar el batxillerat al Liceu Políglota, on també estudiava el que esdevingué el seu gran amic, Lluís Companys. Després estudià Dret i Filosofia. D’intel·ligència privilegiada, va obtenir les màximes qualificacions en totes les assignatures.