3. Fonament de les teories d'Egan
3. FONAMENTS DE LES TEORIES D’EGAN
3.1. LES DIFERÈNCIES DEPENEN DE LES TECNOLOGIES DEL LLENGUATGE AL’ABAST
Les diferències evidents entre els dos tipus de pensament (primitiu i racional) es deuen a la incidència de tecnologies (noves en el seu temps) i, en concret, de l’escriptura que va afectar les estratègies del pensament. Mentre que en la cultura oral se sap el que es recorda i són bàsiques les estratègies de la memòria (rima, metàfora), en la cultura escrita amb l’accés visual a cossos organitzats de saber, la memòria perd protagonisme.
En aquest punt, Egan recorre a Vigotsky. Segons aquest, comprenem el món mitjançant la utilització d’uns instruments intel·lectuals mediadors, els quals, a la vegada, influeixen profundament en el tipus de comprensió que obtenim. Per tant, el desenvolupament intel·lectual no es pot entendre adequadament en funció del coneixement que acumulem o en funció d’unes etapes psicològiques com les de Piaget, sinó que exigeix una comprensió del paper dels instruments intel·lectuals disponibles en la societat on creix la persona. En realitat, aquests instruments es van interioritzant. «Dominar l’alfabet —diu Egan— no suposa simplement la capacitat d’escriure el producte dels propis pensaments; en realitat, l’escriptura passa a formar part del procés de pensament. El discurs escrit no és una simple còpia externa d’un tipus de pensament que es desenvolupa en l’interior; constitueix un tipus característic i diferenciat de pensament alfabetitzat.» Ara bé, aquest tipus de pensament, però, no és explotat per tots els nens.
3.2. RECAPITULACIÓ CULTURAL
El recapitulacionisme contemplava el desenvolupament de la civilització de manera anàloga a l’evolució de les espècies. La pseudollei biològica de Haeckel (l’ontogènia, o desenvolupament individual, com a paral·lela a la filogènia, o desenvolupament de l’espècie) aplicada al món de la cultura va tenir els seus partidaris en el segle XIX. Es pensava que el desenvolupament cultural històric podia conformar uns programes educatius més eficaços. «En la ment del nen sembla que es dóna una espècie de repetició natural de les activitats típiques dels pobles primitius; observi’s la barraca que al noi li agrada construir en el pati, mentre juga a caçar amb arcs, fletxes, llances, etc.», deia Dewey en la seva època recapitulacionista.
Aquests moviments fracassaren per diverses raons. Mentre que no era difícil fer un programa en història o literatura, era casi impossible fer-lo en matemàtica o ciències. A més, urgia preparar els nois per a l’entrada en un món industrial i, per tant, prevalien els programes pràctics. Però és indubtable, tal com afirma Egan, que el desenvolupament humà de cada individu s’assembla al de la història humana. L’estadi oral infantil és paral·lel al període en què no va haverhi escriptura; l’únic llenguatge o tecnologia era l’oral. És el període que Egan defineix com a mític. Després ve el període en què es comença a conèixer el llenguatge escrit, les narracions escrites (estadi romàntic d’Egan), i que és paral·lel al període en què la humanitat desenvolupa l’escriptura. Comença el pensament racional, que no arriba al seu desenvolupament complet fins al període racional (que Egan denomina filosòfic).
Aquesta transició individual al pensament racional és lenta, com ho va ser en la història de la humanitat. Amb relació a aquesta història, Egan explica que en el segle V aC es produeix el miracle grec. S’inventa la lògica, la filosofia, la història, el teatre, la introspecció reflexiva, la democràcia, i aquests descobriments estan relacionats amb la generalització, l’elaboració, l’assimilació i la interpretació de textos escrits. Això, però, tan sols ocorre a uns determinats ciutadans grecs i d’una manera progressiva. Durant un temps, els mites encara els influencien. Eradiquen la màgia i els déus com a explicació de la realitat, però en les explicacions encara hi ha restes dels mites. Tales arriba a la conclusió que tot està fet d’aigua, ja que parteix de la base dels quatre elements derivats de les tres divinitats: Zeus, el cel, l’aire; Hades, l’infern, el foc; Neptú, el mar, l’aigua, i la Terra, que és comuna a tot. De la mateixa manera, la medicina hipocràtica es basa en l’equilibri dels quatre humors derivats del mateix.
L’autor, però, manifesta que no vol ressuscitar el recapitulacionisme dels continguts culturals, sinó de les capacitats, de les formes de comprensió, per donar sentit al món. Identificar el que es recapitula en funció dels instruments intel·lectuals de mediació i dels tipus de comprensió que generen, no d’uns coneixements o processos psicològics. «Mitjançant l’adquisició d’uns instruments intel·lectuals específics, l’individu modern genera uns tipus de comprensió similars als que posseïen les persones que utilitzaven aquests instruments en el passat». En un altre lloc llegim: «No pretenem dir que, per exemple, s’ha de treballar l’astrologia abans de l’astronomia, perquè històricament la primera va precedir la segona. Però sí que hem de dir que l’astronomia va néixer de l’astrologia». (L’astrologia pertany al període precientífic i seria un tipus d’explicació romàntica o narrativa dels astres i el seu moviment.) Quines eines emprava l’astròleg? L’avenç cultural de l’astrologia va consistir en la recerca imaginativa del significat en les estrelles, per molt que s’hi barregin elements màgics, i aquest mateix objectiu va il·luminar el treball dels astrònoms, ja amb un predomini de l’element racional. Aquesta visió, aquesta actitud és la que Egan propugna que han de captar els alumnes i han d’incorporar també. Per captar el significat cultural dels monestirs, per exemple, s’ha d’emmarcar el seu treball en la lluita per assolir la saviesa (i contra la ignorància), l’esforç per recuperar i conservar els manuals antics...
3.3. PAUTES TECNICORACIONALS VERSUS PAUTES IMAGINATIVES
El pensament actual ve determinat per la ciència, i la seva aplicació pràctica, la tècnica. Un pensament que podríem anomenar tecnicoracional i que es pren com l’únic accés a la realitat i a la veritat. No només predomina, sinó que domina l’escenari intel·lectual i també l’educatiu, bandejant altres tipus de pensament i cultura, com les humanitats, inclosa la cultura literària, la narrativa, etc. «En realitat —escriu Egan—, el sistema educatiu reflecteix determinades tendències de pensament que envaeixen en gran mesura la nostra societat [...], el persistent predomini del que se sol dir pautes tecnicoracionals de pensament en qüestions socials i polítiques. Són tecnicoracionals en el sentit restringit [...] i solen promoure’s de manera agressiva i amb gran optimisme: optimisme cada vegada més difícil de mantenir [...]».
»El dogma que diu que les escoles no poden canviar la societat només pot sostenir-se si hom no es molesta a analitzar-lo [...]. La nostra recomanació d’un canvi [...] no està mancada d’implicacions socials i ideològiques. Què succeeix a les institucions socials que solen ser calculadores i tecnicoracionals en sentit restringit, quan es veuen envaïdes per agents més imaginatius? Entraríem en conflicte amb els actuals i acceptats objectius i imatges de la nostra nació si els membres de la societat fossin cada vegada més proclius a la imaginació? Si és fàcil intentar estimular un desenvolupament més imaginatiu en els nens petits, no és obvi en absolut quines serien les conseqüències socials d’una major imaginació en política, negocis, burocràcies, serveis socials, comerç, etc.»