L’alegria que passa

El Senyor Esteve

És el prototip del comerciant- botiguer i és tot un símbol a Catalunya. En aquesta novel·la i després obra de teatre (L’auca del Senyor Esteve) es representa amb molta gràcia la vida i facècies de l’amo d’una botiga de betes i fils, “La Puntual”

Sempre preocupat i ocupat pel negoci ( Per fer crèixer la botiga/ treballen com la formiga), i al qual li surt un fill artista que no li interessa la botiga...És el que succeeix sovint als burgesos industrials, als pares treballadors els segueix un fill bohemi o artista...I és el que passà a la família de l’autor, Santiago Rusiñol, que succeeix al seu avi comerciant- botiguer...

Escriu Maria Rusiñol, filla de l’autor: «....en aquesta obra, hi posa el que ha sentit de més a prop en la seva vila, tot el que li ha fet vibrar les cordes sensibles de l’ànima, la casa de l’avi, on va aprendre economia domèstica, aquella “escola d’abstinència», que deia ell, i afegia: «que m’ha servit tant per a viure. Perquè per a ésser feliç en aquest món s’ha de tenir la meitat del que es desitja, per anar desitjant l’altra meitat».

La Barcelona de mitjans del XIX

És una ciutat no molt gran, d’uns 300.000 habitants. S’acaba de obrir el carrer Princesa que per l’època és el principal carrer de Barcelona, una espècie de Diagonal. El barri de la Ribera, des d’aquest carrer (Princesa) fins a la Barceloneta té molt caràcter...Encara hi ha el baluard de la Ciutadella que aviat serà derruït. És un barri ple de quitxalla que en sortir de l’escola, juguen a tirar-se pedres dels glacis del baluard.

L’avi Jaume

La família Rusiñol viu al 37 del carrer Princesa on hi tenen el despatx i la botiga . La fàbrica de teixits la tenen a Manlleu. Aquí va nèixer Santiago el 1861 i l’Albert i en Josep Maria. Els pares varen morir aviat, i els fills foren repartits entre els familiars. El gran amb l’avi es queda al c/ Princesa, els altres dos van amb la família materna.

L’escola

Més endavant, Rusiñol recollirà en el llibre Records d’estudi l’ambient de la seva infància. L’escola és al carrer Barra de ferro al barri de la Ribera. El mestre es diu Quim. L’única aula era una alcova a la qual es pujava per una escala...L’única llum la d’una claraboia on queien les misèries dels veins... «Dies hi havia que abans de començar la classe ja estàvem tots agenollats», és a dir castigats. A mig matí entrava la senyora a preguntar-li si podia tirar els cigrons a l’olla... No obstant aquest ambient -que devia ser força habitual en aquella època- el petit Santiago aprengué a llegir i escriure i fins i tot a tocar un vals al piano... «Cada vegada que el toco veig passar aquells anys d’estudi i cada nota és l’eco d’una altra nota de més lluny, de molt més lluny, dient-me coses alegres que m’humitegen els ulls...»

Caixer i aprenent de pintor

L’avi te tota la il·lusió posada en el nét que ha de continuar al front del negoci. Però com després recollirà l’Auca, el noi tira per artista. Treballa a la botiga portant la caixa, però quan pot dibuixa i pinta i va d’amagat a classes de dibuix i freqüenta l’acadèmia Moragas, un local on es reuneixen artistes... El dia de sant Jaume patró d’avi i nét, el jove artista li regala un quadre al seu avi. Però segueix treballant fins que mor l’avi.

7 anys a París

És casa amb Lluïsa Denis, però sent la necessitat d’anar a París. Amb Miquel Utrillo i altres artistes viu en una casa al costat del Moulin de la Galette ( que surt en alguns quadres de Rusiñol) . Més endavant també hi va el seu gran amic i gran pintor Ramon Cases. Amb aquest fa un viatge en carro per tot Catalunya.

Comença a escriure cròniques a La Vanguardia.

Col·leccionista

A París adquireix dos Grecos i comença la seva col·lecció d’obres d’art, que portarà al Cau Ferrat de Sitges. A més de quadres compra ferros, reixes i portes. Tot això ho deixa a la vila de Sitges on avui es pot visitar aquest entranyable museu i on Rusiñol és molt recordat i estimat.

Festa Modernista a Sitges

1894. Com l’any anterior, es celebra una festa a sitges, organitzada per Santiago Rusiñol i el grup modernista. L'any anterior s'havia representat un drama al teatre Prado, i escoltat un concert, i Rusiñol havia llegit un manifest modernista en el qual, entre altres coses, havia abominat de l’art «poc sincer, escrit entre sospirs retòrics i llàgrimes manllevades», «dels parlaments inflats amb paraules que cauen com cascades oratòries», i que per sort, l’art modern estava arraconant...

Aquest any hi ha una sorpresa. Rusiñol ha comprat dos quadres de El Greco a París i arriben en tren. S’organitza una espècie de processó artística des de l’estació fins al local modernista, El Cau Ferrat, arran de mar. També hi ha un concurs de poesia modernista...Rusiñol també fa un discurs, tota una definició d’intencions modernista:

«Aquí podem desfogar- nos cridant el que no ens atrevim a dir moltes vegades quan estem envoltats del ramat: que volem ser poetes i que menyspreem i compadim als que no senten la poesia; que preferim un Leonardo da Vinci o un Dante a una província o un poblet; que preferim ser simbolistes i desequilibrats i fins i tot bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el seny ens asfixia; que en la nostra terra sobra prudència; que no importa passar per Dons Quixots allà on pasturen tants Sanxo Panzas, ni llegir llibres de fades on no es llegeixen llibres de cap tipus...»

Els joves modernistes són iconoclastes i trencadors, reivindiquen l’art per l’art...i un bon tros snobs.

Escriptor

Té molt d’èxit amb L’alegria que passa. Durant 30 anys amb Guimerà i Iglésies omplirà els teatres catalans. A més de l’auca, també escriu sobre mallorca L’Illa de la calma.

És l’home més popular del seu temps. Rep el reconeixement i simpatia de molta gent en múltiples homenatges i festes.

Sempre li ha agradat pintar jardins.. Al final de la seva vida va a pintar els jardins d’Aranjuez. I mor amb els pinzells als dits el 13 de juliol de 1931.

Rusiñol va ser un modernista, un artista complet, pintor, escriptor... i sobretot animador, provocador. Un bohemi però benestant, una persona educada però animadora i alegre. Per on passava , deixava entusiasme, alegria. “L’alegria que passa” podria ser un resum de la seva vida. En el fons però hi havia una malenconia (record de la mare prematurament perduda? Efecte d’una recerca de felicitat inabastable? ...) que ha quedat com a record en les seves pintures especialment dels jardins d’Espanya.

BIBLIOGRAFIA

Pla,Josep: Santiago Rusiñol i el seu temps. Destino. Barcelona, 2002.