6. General Moragues (1669-1715)

General Moragues

Família

Josep Moragues i Mas, neix a Sant Hilari Sacalm en el si d’una família de petits propietaris rurals. Era pagès benestant, amb capacitat per l’exercici de les ames. Això era força habitual a la contrada, per les guerres amb França: l’exercit espanyol, escàs de recursos, afavoreix les milícies populars a les que reserva tasques de suport. Les grans famílies promouen lleves voluntàries i proporcionen els comandaments d’entre la seva família i famílies amigues. Els Moragues no són una d’aquestes grans famílies (com els Macià- Bac de Roda) però pertanyen a l’entorn d’una d’aquestes.

Els Vigatans

Són un grup de famílies amb forta influència en la zona, hostils a Felip V i simpatitzants de Carles d’Àustria. Participen en la gran conspiració austriacista a Barcelona el 1704 i contacten amb l’Arxiduc Carles, que és a Lisboa. El 17 de maig de 1705 signen els pactes catalans per entrar en guerra, sota garantia britànica.

Primer han d’alliberar-se dels borbònics, basant-se en l’expedició aliada i en la revolta interior, en què hi participen els Vigatans. A Moragues se li encarrega el Congost amb 250 homes. Ha d’evitar passin les tropes borbòniques (més de 1000 infants i 100 genets). Moragues les ataca i les destrueix. La partida augmenta i arriben a Barcelona abans de que desembarqui l’exèrcit aliat.

Moragues durant la Guerra de Successió

Quan els aliats desembarquen, expulsen als borbònics de Barcelona. Carles d’Àustria nomena coronel a Moragues. Catalunya és alliberada dels borbònics, també anomenats botiflers. Moragues es enviat a Girona per reclutar soldats. A les acaballes de 1706 és ascendit a general de batalla i governador de la fortalesa de Castellciutat i fronteres de La Seu d’Urgell.

A la ofensiva francesa del 1709 segueix la contraofensiva de Moragues a La Cerdanya. Es casa amb Margarida Giralt de Sort, vídua i senyora de Bressi. Des de llavors queda vinculat al Pallars Sobirà.

Capitulació

El 1711, quan mor l’Emperador d’Àustria, l’Arxiduc Carles és nomenat successor, i renuncia a la corona espanyola: els anglesos, portuguesos i holandesos abandonen als catalans. El juny de 1713 els imperials comanats pel generalíssim Starhemberg, per un conveni secret (l’Hospitalet), a esquena dels catalans, es comprometen a lliurar el país als borbònics. Cardona, Castellciutat i Barcelona, en poder de tropes catalanes, segueixen l’acord de la Generalitat de resistir. Mentre Cardona té queviures i tropes suficients, Castellciutat no en té i un Moragues malalt decideix una honrosa capitulació (28 setembre de 1713). Ell pot retirar-se a Sort i la guarnició anar a Barcelona.

El Duc de Pòpuli, generalíssim borbònic incompleix la capitulació i vol empresonar a Moragues.

El febrer de 1714 torna a la lluita. La família cau en mans dels borbònics que els tanca a Balaguer. Moragues els allibera, derrota al general Bracamonte i la guerra es revifa. Però l’11 de setembre cau Barcelona. Moragues fuig però, per evitar represàlies a la seva família, i confiant que es respectaran les condicions de la seva capitulació, s’entrega a les autoritats borbòniques.

La mort

El 20 de març de 1715 desprès d’un judici sumaríssim és mort al garrot, descalç i amb camisa de penitent. El seu cap és posat en una gàbia al Portal de Mar com si es tractés d’un criminal.. No es retira fins el 1727 malgrat les protestes de la vídua..

Guimerà escriu una impressionant poema El cap de Josep Moragues. Vet aquí un fragment:

Més si l’afront vos deixa

es parpres aixecar,

ja la veureu ben alta

la gàbia amb el reclam

i els ocellots, com sempre,

que el piquen revoltant...!