05. Majúscules i minúscules

Hi va haver un temps que només s’utilitzaven les lletres capitals (que després se’n varen dir majúscules), com es pot veure en les làpides romanes.

S’atribueix a Alcuí, monjo que treballava a l’Escriptori de Carlemany, la invenció de les minúscules. Eren lletres simplificades, arrodonides, que es podien enllaçar i escriure sense aixecar la ploma del paper o pergamí i, per tant, agilitzaven l’escriptura.

Algunes minúscules són iguals a les majúscules però en petit: per exemple, la c i la C; d’altres canvien la posició respecte a la línia de l’escriptura: la p és la P reduïda i amb la rodona sobre la línia de l’escriptura. D’altres són diferents: la a i la A...

Les majúscules només s’usaven al començar un paràgraf o en cas de noms propis, nom dels pobles, de les persones... Després del segle XII, el centre imperial es trasllada a Alemanya i la grafía oficial pren elements locals germànics: és la lletra gòtica: les lletres són quadrades i es dona més importància a la regularitat i estètica que a la claredat.