1. L'origen de l'Univers (Autor: Lluís Busquets i Dalmau)
La narració del Big Bang (el Gran Tro)
Quan contemplem el cel en una nit estelada tot està quiet enmig del silenci. Sabem però que hi ha moviment. Al cap d’unes hores, la lluna ja ha canviat de posició o no hi és, els estels tampoc són on eren... Sabem que tota la volta estelada gira com un paraigua obert quan es fa girar el mànec. Però les constel·lacions, la posició relativa dels estels entre sí, es manté... És una foto fixa que gira al voltant de l’ eix de la Polar.
Ha existit sempre aquesta disposició dels estels? Han existit sempre els estels? La narració científica actual ens explica que hi va haver un començament, una gran explosió de llum i soroll (se li va donar el nom de Big Bang, Gran Tro). Abans hi havia matèria en forma de pols, formant un gran caos (que vol dir desordre), no hi havia ni estels, ni cap altre cos celeste... L’ explosió generà unes temperatures altíssimes, i també l’agrupació de partícules (àtoms. molècules, petits cossos...) formant com uns grumolls en un puré homogeni. La força de la gravetat col·laborà en engrandir els petits cossos que, com una bola de neu rodolant, anaren agafant més pols... Diferents cossos s’agruparen per la força de la gravetat, aquests agrupaments arribaren a ser fabulosament grans i (els pocs que es veuen) destaquen en el cel: són les galàxies.
Encara es pot sentir la gran explosió
L’ any 1964, dos científics dels Laboratoris Bell, treballaven en una antena de ràdio per estudiar senyals procedents de l’espai exterior. Per fer- ho eliminaven tots els senyals de ràdio terrestres. Malgrat tot, encara se sentia un “soroll” de radiació residual, comparable a la radiació estàtica de les ràdios (aquell crrr-crrr...). Aquests científics coneixien la teoria del Big Bang i es posaren en contacte amb una universitat que hi treballava. Resultà que el “soroll” tenia l’energia corresponent a la radiació romanent del Big Bang. «Estem escoltant el començament de l’univers...» varen dir els científics, emocionats. El 1978 aquests dos científics reberen el premi Nobel de Física.
Però tornem als estels...
Les galàxies
La nostra galàxia és la Via Làctia, de la que, efectivament, podem veure’n una part a la nit. En un racó de la Via Làctia hi ha el nostre Sistema Solar, amb el Sol i els planetes.
En el cel, doncs, hi ha estrelles individuals, que s’agrupen en sistemes, i aquests en galàxies. Més encara: les galàxies s’ agrupen també en aplecs de galàxies. La Via Làctia forma part d’un aplec d’unes 20 galàxies. Aquest aplec és només una petitíssima part d’una gran galàxia –l’aplec de la verge–, formada per milers de galàxies.
Les estrelles
Són boles de foc: agrupacions de matèria que entra en incandescència. Les estrelles neixen i moren . Quan neixen entren en incandescència i comencen a brillar.
Els astrònoms parlen d’una super-nova quan, abans de desaparèixer, una vella estrella explota. La nostra galàxia, té uns mil milions de sols o estrelles.
El sol i el sistema solar
Com totes les estrelles, el nostre sol nasqué i un dia morirà. Al principi era més gran i de color vermell, després es va contraure i el veiem d’un color groc.
Gràcies a la seva energia hi ha vida en el nostre planeta.
Gràcies a la seva llum hi ha dia i nit.
Gràcies a la seva energia és creen a la terra fonts d’energia: els remolins salvatges d’aire i d’aigua, que donen lloc a les tempestes i al vent, i a la força dels remolins del
Els planetes, al principi, també eren boles de foc incandescent formades per nuclis d’estrelles que atrauen més pols. Al principi, encara no ben compactats, tenen forma de disc gràcies al seu veloç moviment. S’ agrupen amb altres planetes. Hi ha fortes col·lisions entre ells (els cràters de la Lluna en són un testimoni). Lentament és refreden i agafen la forma arrodonida que coneixem, ja que la gravetat atrau igualment en totes direccions.(Torna a ORÍGENS DEL MÓN)
s rius. Al voltant del sol es constitueix el Sistema Solar: una sèrie de planetes –entre ells la Terra– giren al seu voltant.
La lluna i els altres planetes