07. Francesc Cambó

Francesc Cambó (1876-1947), polític, financer, mecenes

Retrat de Cambó fet per Prat de la Riba

Josep Pla posa en llavis de Prat el següent: “...és un fet que el Centre (és refereix al Centre Escolar Català, una associació catalanista d’estudiants) entrà en una gran vivacitat en l’època de Cambó... De seguida es veié que Cambó era un gran home d’acció, era exactament l’acció... No sé pas si coneguéreu Cambó en aquells anys. Era un nyicris. De la seva salut, no n’hauríeu donat ni cinc cèntims. Però era un nerviós, era un nervi, tot ulls, d’una infatigable curiositat, d’un moviment permanent, molt arriscat, valent... Cambó remogué cel i terra. La quantitat de reunions públiques que donà, de discursos i conferències que pronuncià, d’actes que promogué, de propaganda que projectà, de desplaçaments que féu, no té pràcticament límit... Quan Cambó afirma que ha estat l’home que ha anat més en tartana per aquest país, en aquest segle, diu una veritat literal. Així nosaltres presenciàvem l’espectacle de veure com la gent del país començava a interessar-se per les nostres idees...”

Aquestes paraules d’un home tant eficient com Prat de la Riba expliquen com era Cambó, la seva capacitat i eficàcia com a polític.

Francesc Cambó neix el 1876 a Verges (Baix Empordà), però aviat la seva família va a viure a Besalú. Estudia dret.

El 1901, als 25 anys, participa en la fundació de La Lliga Regionalista, partit catalanista conservador, que neix per arraconar les tàctiques del caciquisme hispànic (entre d’altres corrupcions, la compra de vots)

Del Memorial de greuges i la Solidaritat Catalana a ministre de la monarquia

Aquest mateix any, és regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Amb motiu de la visita d’Alfons XIII, la Lliga es divideix. Els que són republicans, s’abstenen de veure el rei. Cambó llegeix davant el rei el Memorial de greuges.

Cinc anys després, es crea la Solidaritat Catalana agrupació de tots els partits catalanistes amb el paper central de la Lliga, per oposar-se a la Llei de Jurisdiccions (Aquesta llei és conseqüència de les accions vandàliques dels militars contra els diaris i revistes catalans, a propòsit de un acudit de Junceda en la revista El Cu-Cut. El govern de Madrid, en comptes de castigar els militars, posa els suposats delictes contra ells sota la jurisdicció militar!).

La campanya electoral que segueix és molt violenta. Cambó és ferit greu a Hostafrancs, però es produeix un gran triomf de la Solidaritat per a les Corts de Madrid. El diputat Cambó esdevé el diputat català més conegut.

El 1917 hi ha l’Assemblea de Parlamentaris. Ja que el Parlament espanyol no es convoca, els parlamentaris catalans es reuneixen clandestinament a Barcelona.

Aquest mateix any mor Prat de la Riba. Cambó esdevé el nou líder de la Lliga. Però un any després de l’Assamblea (1918) pacta amb la monarquia i és ministre del mallorquí Maura. Aquest fet és interpretat com una traïció per altres membres de La Solidaritat Catalana. Poc després el 1923, sorgeix un nou partit Acció Catalana, escindit de la Lliga amb elements republicans, que aviat la desplaça del primer lloc en nombre de diputats.

Exposició Internacional de 1929. Montjuïc. Plaça d’Espanya

Barcelona seguia creixent. A començaments del segle XX els regidors catalanistes de la Lliga emprengueren una gran renovació de la ciutat amb edificis dedicats a la salut com l’Hospital Clínic i l’Hospital de Sant Pau, a la cultura i l’ensenyament com el Palau de la Música Catalana, l’Escola Industrial i els grups escolars. També s’obriren espais públics amb jardins com la Plaça de Catalunya, la Plaça de Letamendi, la Plaça de Tetuan, el Passeig de Sant Joan, el Turó Parc... Alguns dels edificis d’aquesta època són veritables joies arquitectòniques d’estil modernista, com el Palau de la Música i l’Hospital de Sant Pau.

I quaranta anys més tard de la primera Exposició de 1888, al 1929, i ja en una etapa de desenvolupament diferent de la que estem comentant, es va realitzar una altra gran exposició que va comportar l’edificació i urbanització de bona part de la muntanya de Montjuïc. Si la primera Exposició havia estat el gran moment de la Ciutadella, ara era el moment de incorporar a la ciutat la muntanya de Montjuïc., que fins aleshores havia restat segregada de la ciutat per l’existència i funcionament de les pedreres, per la gran àrea militar del Castell i la presència del cementiri.

La Plaça d’Espanya era l’entrada de l’Exposició a la qual s’accedia a través de l’espai que limiten dues torres construïdes a imitació de la de la Plaça de Sant Marc de Venècia. Mirant a Montjuïc, s’alçaven quatre grans columnes que simbolitzaven les quatre barres de la bandera catalana; al capdamunt d’una llarga escalinata, es veu el Palau Nacional que era el centre de l’Exposició i que gairebé immediatament després s’utilitzà per acollir el Museu D’Art de Catalunya. A banda i banda del passeig que condueix al Palau i de l’escalinata hi ha uns grans edificis que són els palaus d’exposició on actualment s’hi celebren fires i congressos. I al mig la font lluminosa i tot un seguit de cascades d’aigua que encara ara, sobretot a les nits d’estiu, s’il·luminen.

Financer i mecenes

A més de polític, Cambó és un gran financer, un home de negocis. Realista, valora els diners. Sense diners no es fa res. És reveladora l’anècdota següent que expressa molt bé les actituds de Cambó i de Companys. Cambó, quan va veure que Companys seria President, el va anar a veure.

Voldria saber, Companys, on aneu i que vos proposeu.

Volem fer la revolució i proclamar la República.

Però no veieu que llavors s’enfonsarà la pesseta?

Tant se me’n fot de la pesseta!.

També és un gran mecenes. Quan té diners, els utilitza per crear empreses editorials que manquen a Catalunya i que només alguns països tenen: la traducció dels clàssics pels millors especialistes (Col·lecció Bernat Metge). També compra pintures precisament de les èpoques que manquen en els museus catalans i en fa donació.

Malaltia, república i guerra

Després de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) torna al govern i té la possibilitat d’esdevenir-ne el seu cap, però un càncer de gola l’aparta definitivament de la vida política. Venen els anys amargs per ell de la República. Manifestants criden per la Via Laietana, Visca Macià, mori Cambó!. Emigra a l’Argentina. Durant la guerra dóna suport a Franco però aviat es desenganya veient l’actitud del Caudillo amb Catalunya i la llengua catalana.

El 1947 mor a Buenos Aires, quan estava a punt de tornar a Barcelona.

Cambó és un animal polític. És un home d’acció. Els objectius traçats, els porta a la pràctica. Té clar que és millor tenir el poder, participar-hi. També és un gran orador i té capacitat per escriure les seves idees (entre d’altres, és significatiu el títol i contingut de “Per la concòrdia”)

Bibliografia:

Pla, Josep, Homenots. Prat de la Riba. Llibres a mà Destino i Edicions 62, Barcelona 1984