07. Carmen Amaya (1913 – 1963)

Carmen Amaya

Bailaora i cantant gitana nascuda a Barcelona que va ser una de les més grans bailaores de flamenc de tots els temps i va aconseguir fama internacional. Era una dona menuda, d'ulls lluminosos i molt morena, que amb la passió dels seus moviments i el ritme intens dels seus talons de set centímetres va fascinar el públic de mig món. Els que l'havien vista deien que ballava com el foc, que era com una flama enmig d'unes brases, una flama negra que es torçava i espurnejava, que semblava que cremava l'escenari i que no es podia deixar d'admirar. Quan s'aturava de manera brusca, aixecava orgullosament el cap i mirava intensament endavant, transmetia el seu foc al públic de la sala, que s'encenia amb aplaudiments i crits enfervorits. La vida de Carmen Amaya exemplifica com una persona nascuda en una situació de misèria pot arribar a l’èxit si sap treure el millor que té a dins. A més a més, el seu cas és una mostra del multiculturalisme que ha caracteritzat des de fa molt de temps les societats occidentals i modernes.

Nascuda en el barri barceloní del Somorrostro i en una família de gitanos, tot podia fer pensar que el seu futur havia de ser la pobresa i la indigència. Al Somorrostro, un indret insalubre ple de barraques superpoblades que es va començar a construir a finals del segle XIX on actualment hi ha l’Hotel Ars i els bars i les discoteques del Port Olímpic, hi malvivien centenars de famílies que havien vingut d’Andalusia o d’altres indrets de la península, moltes de les quals eren gitanes. No hi havia cap dels serveis que són necessaris a una comunitat humana: ni aigua, ni llum, ni escoles, ni hospitals, ni vivendes dignes... Mirar cap al mar era potser l’única esperança dels seus habitants...

La nombrosa família dels Amaya vivia en una barraca formada per dues habitacions. El pare, Francisco Amaya, era un guitarrista de flamenc analfabet, i la mare, Micaela Amaya, una bailaora que va tenir el primer fill als catorze anys. En total van néixer deu fills, quatre dels quals van morir poc després del part. La tercera filla, Carmen Amaya Amaya, va ser una nena petita de complexió però tot nervi, amb una vitalitat que semblava extreta del fons del mar que hi havia als peus del barri. Ella mateixa així ho va dir quan explicava que ballar era el més important de la seva vida: “La meva vida i el meu art van néixer del mar. La meva primera idea del moviment i de la dansa em va venir del ritme de les onades”.

El 1917, quan tenia 4 anyets, Carmen Amaya va començar a acompanyar de nits el seu pare, conegut com el Chino, pels bars del Raval de Barcelona, on ell tocava la guitarra i ella ballava i cantava. Als 6 anys va debutar en el Restaurant Les Set Portes i després va ballar en altres bars i restaurants barcelonins. Així va començar la seva carrera meteòrica… La nombrosa família dels Amaya vivia en una barraca formada per dues habitacions. El pare, Francisco Amaya, era un guitarrista de flamenc analfabet, i la mare, Micaela Amaya, una bailaora que va tenir el primer fill als catorze anys. En total van néixer deu fills, quatre dels quals van morir poc després del part. La tercera filla, Carmen Amaya Amaya, va ser una nena petita de complexió però tot nervi, amb una vitalitat que semblava extreta del fons del mar que hi havia als peus del barri. Ella mateixa així ho va dir quan explicava que ballar era el més important de la seva vida: “La meva vida i el meu art van néixer del mar. La meva primera idea del moviment i de la dansa em va venir del ritme de les onades”.

El 1923, quan tenia 10 anys, va viatjar per primer cop a Madrid per ballar en el cafè Villa Rosa, on es reunien els gitanos de la ciutat. Acompanyada pel seu pare i per Sabicas, un guitarrista amic, Carmen Amaya hi va fer una actuació intensa, commovedora. Diuen que va ser presentada al Peluco, un cantaor, com una gitana catalana, cosa que va fer exclamar al Peluco que si la nena era catalana havia de ser un frau. Ella, indignada, es va posar a ballar amb fúria i emoció, sense guitarres, sense cants, només seguint el ritme de les mans del seu pare i de Sabicas. El Peluco, impressionat i admirat, es colpejava el cap contra la paret mentre cridava: "I jo que deia que era un frau! Mare de Déu, això sí que és ballar!". Aleshores el Peluco, que sagnava dels cops que s'havia donat, es va posar a plorar de l'emoció i a cantar, i Carmen Amaya va continuar ballant com si només ho fes per a ell, se li va acostar molt, es va treure les sabates, va començar a llançar foc pels ulls i es va crear una atmosfera estremidora… L'endemà la notícia va córrer per tot Madrid. Havia nascut una estrella.

El 1924, amb onze anys d'edat, Carmen Amaya va iniciar una gira per diverses ciutats espanyoles i ja no va parar de ballar mai més. La Capitana, nom amb el qual se la coneixia, va seduir el públic de Barcelona, Madrid, Donosti, París, etc. El seu èxit va anar augmentant i passats uns anys va interpretar el seu primer petit paper en una pel·lícula, La hija de Juan Simón (1935). Un any després, a María de la O (1936) ja va fer de protagonista, al costat de Pastora Imperio. Tenia 23 anys.

L'esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936) la va sorprendre en una actuació a Valladolid, des d'on se'n va anar, amb tota la seva família, a ballar a Lisboa per emprendre de seguit el camí de les Amèriques. El 1937 va triomfar a Buenos Aires, on havia anat per quatre setmanes i s’hi va quedar nou mesos, amb el teatre ple cada dia i amb l’ intervenció de la policia i els bombers per mantenir l’ ordre a les taquilles. Carmen Amaya va ballar per diversos països d’ Amèrica fins arribar a Nova Yok el 1944, Després d’ haver intervingut en moltes pel·lícules i de’ un idil·li amb Sabicas, va tornar a Madrid el 1947 , quan tenia 34 anys i ja era una figura mundial indiscutible.

Enmig de les gires per Amèrica i Europa, que no van parar mai, l’ any 1952 es va casar amb José Antonio Agüero, un paio fill d’una distingida família de Santander que era guitarrista de la seva companyia. El 1959 Barcelona li va organitzar un emotiu homenatge amb una funció multitudinària al Palau de la Música. Als 43 anys Carmen Amaya recollia amb gratitud el reconeixement de la seva ciutat natal.

Però una malaltia del ronyó aviat ho va estroncar tot. Malalta, Carmen Amaya va rodar el 1962 la seva última pel·lícula, Los Tarantos, dirigida per Rovira Beleta, amb fotografies de Colita i ambientada al Somorrostro. A l’agost de l’any següent va haver d’interrompre la seva darrera actuació a Gandia per culpa de les esgarrapades del dolor.

Carmen Amaya va morir el 1963 a Begur, on s’havia comprat una casa temps enrere, d’una esclerosi renal. Tenia 50 anys i no va ser a temps de veure desaparèixer el Somorrostro , que van tirar a terra el 1966 perquè el general Franco no veiés la misèria dels seus habitants durant la visita que va fer a Barcelona.