02. Pau Claris
Pau Claris (1586-1641) Plantar cara als invasors.
La Guerra dels Segadors.
Som al segle XVII i Felip IV, nét de Felip II, puja al tron als 16 anys. De fet però, qui governa és el Comte-duc d’Olivares el qual està entestat en «reduir tots els regnes a l’estil i les lleis de Castella sense cap diferència». I veu l’ocasió d’imposar les seves idees a Catalunya amb motiu de la guerra amb França, la Guerra dels Trenta Anys. Amb l’excusa del seu pas cap a França, l’exèrcit espanyol es concentra a Catalunya i, entre altres abusos contra la població civil, els catalans es veuen obligats a donar allotjament i menjar a les tropes. Aquesta situació provoca un malestar creixent, sobretot entre els pagesos que són els més afectats per l’estada dels soldats castellans i que a més, fa temps que també pateixen el problema del bandolerisme. La Generalitat envia el conseller Tamarit amb una protesta al Virrei, però aquest, enlloc d’escoltar-lo el fa empresonar.
Amb el temps una cançó que es cantava durant la Guerra dels Segadors i que explica els abusos que patiren els catalans i com s’hi enfrontaven, va esdevenir l’Himne de Catalunya.
Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
defensors de la terra!
Bon cop de falç!
President de la Generalitat
Pau Claris va ser elegit president precisament en aquests anys turbulents. Era una bona elecció, ja que Claris ja havia demostrat habilitat política. Hem de dir que en aquell temps el president era del braç eclesiàstic sigui pel prestigi dels seus membres o perquè eren homes de lletres o perquè realment, l’Església posseïa el patrimoni i el territori més important.
Antic rector d’Àger i canonge de la Seu d’Urgell, representa la política de fermesa fins a l’obstinació en defensa de les llibertats de la terra. Presideix la Generalitat de 1638 al 41 com un líder. Demostra astúcia jugant el doble joc de lleialtat al monarca (amb oposició al Compte-Duc) i l’independentisme que encapçala. En canvi s’equivoca en no valorar convenientment l’actitud del poble que no respon amb prou entusiasme i no endevinar la possible traïció dels francesos.
Va actuar democràticament en convocar les Corts i posar a la seva consulta les decisions importants que es varen prendre. Però a la vegada aquesta política restava agilitat en temps de guerra, agilitat que, en canvi, tenien espanyols i francesos.
Les institucions sobiranes
Des del s XIII Catalunya era governada per dues institucions: la Generalitat i el Consell de cent.
El General del Principat (és a dir tot el conjunt del poble) i la seva institució (la Diputació o Diputació del General) tenia un diputat de cada braç. Prèvia autorització regia, convocava les Corts. Hi assistien representants de tres estaments: eclesiàstic, militar o noblesa i reial o popular (representants de ciutats i viles no depenents de nobles). La Diputació del General era renovada cada 3 anys per insaculació, (és a dir per extracció d’uns noms posats dins una bossa que contenia els noms dels que podien ser elegits en aquell moment) el dia de Sta. Magdalena, el 22 d’agost.
El Consell de Cent governava el municipi. Constava de més de cent representants dels ciutadans: advocats, militars, nobles, menestrals, mercaders i oficis diversos. La meitat canviaven tots els anys, el dia de St. Andreu, el 30 de novembre. El govern el portaven 5 consellers. Tenia prerrogatives sobre altres ciutats.
Una divuitena integrada per 6 representants de cada braç preparava l’ordre del dia.
Càrrecs que el rei fa contra Catalunya
1. Haver envaït les reials banderes (és refereix a accions del poble contra els terços reials)
2. Haver alliberat el diputat Tamarit, empresonat quan anava a parlamentar i altres presos de la presó
3. Haver mort el Dr. Berart (jutge de la Reial Audiència)
4. Haver mort el Virrei (El Comte de Santa Coloma)
5. Haver perseguit els ministres reials
6. Tenir impedida la justícia (L’absència dels jutges impedia celebrar judicis)
7. Fortificar-se sense llicència
En realitat la revolta era popular i la Generalitat sempre intentà protegir al Virrei i els altres funcionaris reials.
Sessió inaugural
Tingué lloc el 10 de setembre de 1640. Per més solemnitat és convocà al so de la campana major de la seu, anomenada “la Tomasa”. Hi assistiren 30 eclesiàstics, 144 militars i 72 síndics (alcaldes) de pobles, viles i universitats. En total 246, el que es considerà un èxit de Claris. Llegits els noms i condició dels assistents Claris llegí una llarga i documentada proposició que havia elaborat la divuitena.
Els diputats tenien la proposició escrita junt a altres documents. (Decrets de Felip IV sobre l’expedició que pensava fer a Catalunya, carta de Pau Claris al rei agraint que convoques corts i protestant que vingués amb un exèrcit, resposta a la llista de càrrecs del rei...). El to de la proposició correspon a l’interès per «cercar entre tots la manera de posar en exercici i llibertat la justícia i mantenir la pau i quietud de la província».
La lectura durà tres hores i acabà amb una proposta de resolució. Abans d’obrir el diàleg i fer la votació de la resolució definitiva, la proposta passà al Consell dels cent. Els braços és tornaren a reunir de matinada.
El Consell de Cent també hi havia de donar el vist i plau.
Batalla i triomf de Montjuic
Com que Catalunya no pot lluitar sola contra el poder del rei, Pau Claris, president de la Generalitat, busca l’ajut francès i per aconseguir-lo Lluís XIII, rei de França, és nomenat comte de Barcelona. Declarades les hostilitats, l’exèrcit espanyol cau sobre Barcelona que no només resisteix sino que els catalans guanyen la batalla de Montjuïc, una de les victòries més grans de Catalunya.
La mort
El 27 de febrer de 1641, Claris va passar d’aquesta vida. El Dietari de la Generalitat consigna així la seva mort:
“Dimecres a XXVII
En aquest dia, a tres quarts tocats per les onze de la nit, donà l’ànima a Déu, qui l’havia creada, aquell gran restaurador de la nostra pàtria i mare Catalunya, lo molt Il·lustre Senyor lo doctor Pau Claris, Canonge de la Santa Iglésia d’Urgell, diputat eclesiàstic. Causà aquesta mort tanta aflicció a tota la Província i en particular a la present ciutat, que des de el major al menor ho sentiren tant que no hi hagué qui no llançàs llàgrimes per haver perdut lo pare, protector, defensor i llibertador de la pàtria, com extensament ho diran les històries en l’esdevenidor. Déu lo tinga en la sua santa glòria; i prenguen ànimo los catalans de què en la major aflicció (Catalunya) ha tingut un fill que li ha donada la llibertat i restaurats tots sos germans, i que per exemple llur no li falten semblants fills en l’esdevenidor”.
Tractat dels Pirineus
Amb tot, la guerra segueix i durant 12 anys Catalunya esdevé un camp de batalla on lluiten francesos, castellans i catalans. Finalment Felip IV apartà Olivares del poder i prometé respectar les lleis catalanes. Catalunya ha aconseguit conservar les seves institucions i les seves llibertats, però el Tractat dels Pirineus que firmen França i Espanya per posar fi a tants anys de guerres, la deixa sense el Roselló i part de la Cerdanya que passen a la corona francesa.
Una novel·la romàntica
Hi ha una novel·la romàntica “Corpus de sang i els furs de Catalunya” de Manuel Angelon, de les que es venien per entregues. Hi apareixen panteons, amors i odis, herois i covards, fins i tot fantasmes.
Tamarit, el soci militar de Pau Claris s’enamora de Elionor, filla del comte de Santa Coloma, Virrei de Catalunya i enemic de la Generalitat. Santa Coloma promet la seva filla amb Don Juan de Toledo, fill de l’Almirall de Castella... El bandoler Rocaguinarda és en realitat l’hereu Rodra que sospita que Juan de Toledo ha violat la seva germana que s’ha tornat boja... El dia de Corpus esclata la revolució. Santa Coloma és mort per el poble, Rocaguinarda es venja del Don Juan de Toledo i Tamarit es casa amb la seva estimada.
------------
Bibliografia:
Basili de Rubí. Les Corts generals de Pau Claris. Dietari o procés de Corts de la Junta General de Braços Fundació Salvador Vives Casajoana, Barcelona 1976.