3. Cinema. Germans Lumière, 1895.
La il·lusió de realitat
El cinema és la suma de diferents troballes que ajuden a la il·lusió de realitat.
Des de l’antiguitat, els humans buscaven crear aquesta il·lusió. Es tractava d’enganyar l’ull: pintaven finestres o un jardí en la paret llisa d’una casa. Encara avui se’n poden veure.
El cine va ser el mitjà que més s’apropà a aquesta impressió de realitat ja que, a més de la imatge, creava la impressió de moviment.
A continuació explicarem la història del cinema, distingint la projecció d’imatges i la filmació de pel·lícules.
PROJECCIÓ
1. Projecció en una pantalla blanca d’imatges de manera que el públic pugui veure-les
Antecedent: la llanterna màgica (semblant al projector de diapositives). Consta d’un focus de llum dins una capsa tancada. Aquest focus passa per un forat amb una lent, després de travessar un dibuix o foto transparent que projecta invertida sobre la pantalla. La lent serveix per posar dreta la imatge invertida. La llanterna es popularitzà durant els segles XVII i XVIII, i l’utilitzaven titellaires de fira.
Panorames i diorames. A finals del XVIII s’inicia la pintura d’imatges gegantines, que donen també impressió de realitat quan envolten l’espectador, especialment si hi ha efectes lluminosos enganyosos.
Els artistes intenten esborrar els límits dels quadres per reforçar la il·lusió de realitat. Un retratista d’Edimburg, Robert Barker, el 1788 pinta un gran quadre sense principi ni fi a l’interior de la superfície d’un gran cilindre giratori. Representa la ciutat d’Edimburg vista en totes direccions des del lloc central del Puig de Calton. Va tenir un gran èxit a Londres.
El 1791 Barker llança l’espectacle Panorama (visió global) i uns anys més tard construeix un edifici per mostrar-lo. Aconsegueix ser el centre de moda del món de l’espectacle durant 70 anys. Un panorama solia durar un any, i després es traslladava a altres llocs. La gira pels EUA va ser un èxit. El contingut dels panorames eren ciutats com Constantinoble, Nova York, Berlin, grans batalles napoleòniques... Aviat, altres ciutats l’imitaren: París, Berlin, Moscou, Nova York.
Una altra forma de panorama consistia en una gran imatge contínua passant d’una bobina a una altra. El panorama El riu Mississipi tingué un gran èxit durant la dècada dels anys 40 del segle XIX.
Aviat sorgí un rival al panorama: el diorama. El 1822, a París, Louis Jacques Mandé Daguerre (que més endavant esdevindria famós per l’invent de la fotografia) era un pintor de paisatges. Primer a París i després a Londres (1823) pinta grans quadres (21x 12 m). aconseguint la il·lusió de canvi mitjançant parts del quadre translúcides i modificant la il·luminació pel davant i pel darrere (manipulant persianes, focus...) Reproduïa la il·lusió dels canvis de llum durant el dia, les diferents estacions... que ruïnes gòtiques poc a poc s’anessin poblant de frares i monjos d’aspecte fantasmagòric, la Catedral de Sant Pau abans i després d’un incendi. El diorama va sobreviure encara trenta anys fins la mort de Daguerre.
2. Aquestes imatges es mouen sobre la pantalla de manera molt semblant a com ho fan a la realitat,gràcies a la successió d’imatges amb petites diferències
Llibre flip
Si tenim una sèrie de dibuixos amb moments successius d’un canvi, per exemple un atleta saltant, col·locats un sobre l’altre de baix a dalt, formant un petit bloc, i amb el dit es fan passar els fulls ràpidament, es veu l’atleta saltant. Segurament aquest petit joc representa l’essència del fenomen del cinema.
El fonament del cine és aquesta persistència de les imatges en la retina que ens permet enllaçar una successió d’imatges amb petites diferències donant la il·lusió de moviment. En el cine però aquesta visió de successió d’imatges s’obté fent-les passar davant els ulls de l’espectador.
Imatges successives i individualitzades
Les imatges havien de succeir-se però no en continuïtat sinó amb una separació entre elles. Aquesta separació s’obtenia per la interrupció del pas de la llum mentre es passava d’una imatge a l’altra. En el projector modern aquesta funció la fa l’obturador, però els primers inventors es valgueren de diversos ginys.
El 1834 Horner inventa el zoòtrop. En l’interior d’un tambor giratori hi havia les imatges alternades amb ranures i separades per un espai suficient per veure-les a través de les ranures de l’altre costat del tambor. Aquí l’espai entre ranures feia d’obturador. Fixant l’ull a la ranura i fent girar el tambor, les imatges successives proporcionaven la sensació de moviment.
El 1877 Reynaud patenta el seu praxinoscopi: un aparell giratori que avança per fases presenta d’una en una la successió de les imatges d’una escena als ulls d’un sol espectador. Però aquest no mira directament les imatges sinó la seva reflexió en un del mirallets col·locats en la roda central de l’aparell. Més endavant les imatges es projecten en una pantalla. Reynaud, que nasqué pobre i morí pobre, però passà per una època de gran popularitat, fou l’inventor del cine de dibuixos animats. Les seves breus històries eren explicades per meravellosos dibuixos que feia ell mateix.
Més endavant (1891) Edison fa passar una tira de pel·lícula d’una bobina a una altra mitjançant uns engranatges en els que s’enganxen tires de perforació als dos costats de la pel·lícula. Proporciona el moviment intermitent amb un mecanisme de rellotge. És el Kinetoscopi (kinés, que significa moviment en grec, se’n derivà el mot cine). Es tracta d’una petita capsa de fusta amb una ranura a la part superior que deixava veure les imatges. El 1894 té lloc la primera projecció pública del nordamericà Mervyn Le Roy a Brodway, New York. Els germans Tate varen instal·lar 10 kinetoscopis d’Edison (ara uns aparells d’un metre d’alçada) amb imatges impactants d’un esternut, d’un cavall corrent... El kinetoscopi d’Edison contenia tots els elements del cine modern, que veurem després de repassar la història de l’altra màquina del cinema: la filmadora.
FILMACIÓ
El cinema va començar, com hem vist, projectant imatges dibuixades (dibuixos animats). Aviat però es van introduir les imatges fotogràfiques encadenades, captades per un aparell que anomenat màquina de filmar (que ve de film, mot anglès que significa capa o pel·lícula).
La càmera de filmar fa la funció d’una màquina de fotografiar, però fa fotos successives sobre una llarga cinta enrotllable. S’obtenen col·locant un disc giratori (obturador) amb forats entre la lent i la pel·lícula. La pel·lícula va avançant de manera que la llum provinent de la figura impressiona un quadre de pel·lícula que passa pel forat i un obturador impedeix la gravació quan canvia de quadre. L’obturador es tanca i la pel·lícula avança un quadre. L’obturador s’obre i s’impressiona una segona imatge.
Fotografiant el moviment
El 1872 Egdweard Muybridge feu una sèrie de fotos d’alguna cosa en moviment, com ara el galop d’un cavall, utilitzant una bateria de màquines de fotografiar. El 1874 l’astrònom francès Jules Janssen inventà el revòlver fotogràfic que podia fer una sèrie de fotos captant el moviment. Muybridge visita Edison i li mostra les seves imatges en moviment El 1889 Edison inventa el Kinetògraf: primera càmera per enregistrar imatges fent passar la pel·lícula davant un parell d’ulleres. L’obturador obert permet que la llum arribi al tros de pel·lícula que enregistra la imatge. Després es tanca l’obturador i la pel·lícula avança un pas. S’obre l’obturador i s’enregistra la segona imatge.
Amb el kinetògraf per filmar i el kinetoscopi per visionar les imatges filmades, Edison aconsegueix les dues invencions necessàries per al cinema.
EL CINE MODERN
Els germans Lumière, el cine com espectacle
El 28 de desembre del 1895 Louis i Auguste Lumière, fabricants d’articles de fotografia de Lió, varen fer la primera sessió de cinema pel públic prèvia adquisició de ll’entrada. Va ser al Salon Indien du Grand Café, al Boulevard dels Capucines de París, on varen passar davant un públic expectant les primeres pel·lícules: un tren entrant a l’estació que semblava se’t tirava a sobre, una barca de rems sortint del port, la sortida del riu d’obrers de la fàbrica Lumière de Lyon. Aquest acte i aquesta data marquen oficialment el començament del cinema.
Louis Lumière inspirant-se en el kinetoscopi de Edison, havia creat i patentat (13 de febrer de 1895) el que en digué cinematògraf. Un projector ja més semblant als actuals feia passar la pel·lícula en moviment constant entre una lent i una font de llum. Un obturador ho impedia quan canviava de quadre. L’argument: un combat de boxa, una ballarina. Com més moviment, millor.
Un dels films de més èxit mostrava un jardiner regant amb una manguera. Un nen entremaliat trepitjava dissimuladament la manguera. Quan l’estranyat jardiner mirava per la boca de la manguera, el nen aixecava el peu i un doll d’aigua deixava el jardiner completament mullat.
Tant Daguerre com els germans Lumière, a més dels seus coneixements fotogràfics, eren homes del món de l’espectacle. El cine comença doncs essent un espectacle.