01. Electricitat natural
Molts aparells domèstics funcionen amb electricitat, començant per la il·luminació artificial amb bombetes i fluorescents. N’hi ha que s’endollen (com les làmpades) a la xarxa elèctrica, com ara la rentadora, la TV, i n’hi ha que funcionen amb piles, com ara les ràdios i telèfons portàtils, auriculars...
Però l’electricitat era un misteri. La història de l’electricitat comprèn tant invents pràctics, com els del paràgraf anterior, com també teòrics: naturalesa i propietats de l’electricitat.
Els homes primitius assistien aterrits a les tempestes: els llamps podien matar animals i persones, incendiar una casa... aparentment venien del cel ennuvolat i eren com el foc, ja que cremaven la fusta. Per acabar-ho d’adobar anaven acompanyats del fort soroll del tro. Per als nostres avantpassats era un foc que venia del cel enviat pels déus: Zeus, el pare dels déus, portava un llamp a la mà, segons la mitologia de l’antiga Grècia.
Tales de Mileto va descobrir que saltaven guspires al fregar amb tela un tros d’ambre.
El 1746 l’holandès Pieter van Musschenbroek, inventà la botella de Leyden (nom de la Universitat on treballava): una ampolla de vidre, amb paper de plata per fora i per dins, que emmagatzemava l’electricitat. La guspira i soroll de la descàrrega elèctrica eren semblants al llamp i al tro. Les descàrregues elèctriques produïen com el llamp la fusió de metalls. Però el que va demostrar que eren el mateix fou J. Benjamin Franklin.
