06. Transplantament de ronyó

En la primera dècada del segle XX varen tenir lloc els primers experiments relacionats amb el trasplantament de ronyó. Emerich Ullman aconseguí auto-trasplantar als vasos del coll un ronyó del propi gos. Ja hem vist que a Lyon, Carrell trasplantà un ronyó d’un gos a un altre gos. I Jabounay realitzà el primer trasplantament humà, un ronyó de porc al braç d’un pacient. Amb els coneixements d’avui sabem que el rebuig fou la causa del fracàs d’aquests intents.

El 1946 ‒immediatament després de la Segona Guerra Mundial‒, a Boston, Hufnagel, Hume i Landsteiner tenen el primer èxit. Trasplantaren un ronyó a un malalt amb intoxicació aguda dels ronyons. Només durà una hora però salvà la vida del pacient. Aquesta vegada despertà un gran interès que fou decisiu per avançar.

1951. París. Un obrer cau de la bastida i perd la funció renal. La mare ofereix un dels ronyons i el trasplantament li salva la vida. A Boston es fan trasplantaments entre bessons univitel·lins proporcionant als malalts una llarga vida. En els dos casos s’evita el rebuig gràcies a l’estret parentiu del donant.

Durant els anys 60 del segle XX ja hi ha els primers immunodepressors i la supervivència s’allarga. Als anys 70 del mateix segle, la mortalitat dels trasplantats baixa al 25% gràcies a que s’ha aprés a manejar el rebuig i que se seleccionen els ronyons compatibles (tipatge).

El dia de Sant Jordi del 1965 Josep Maria Gil-Vernet i Josep Maria Caralps (amb experiència en trasplantament adquirida als EUA) realitzen el primer trasplantament de ronyó a Catalunya i Espanya. Aquell any en fan vuit més. Actualment aquest trasplantament és pràctica habitual als hospitals especialitzats de Barcelona.