5. Vallbona de les Monges
El Monestir cistercenc femení de Vallbona de les Monges es troba a l’extrem sud de la comarca de l’Urgell, a la baixa Segarra, a prop de Tàrrega. Com els monestirs d’homes, el medi és ric en fonts i arbreda . Al Nord de Poblet no es massa lluny dels altres dos monestirs formant part del que en diem Ruta del Císter.
Orígens
El març del 1178 Alfons I el Cast i la seva esposa Sansa de Castella feren una donació de terres per construir-hi un convent de monges. A la mort d’Alfons, Sansa fou tutora de Pere I fins als 20 anys. Alfons el Cast i el seu net, Jaume I sojornaren al monestir i el protegiren.
Abans, el 1153 ja hi havia una agrupació d’eremites, homes i dones, dirigits per Ramon de Vallbona. La abadessa Òria fou la primera.
El monestir. A partir del concili de Trento, que prohibia tenir convents de monges en llocs aïllats, s’habilitaren els clàssics recintes primer i segon per encabir-hi habitants de la veïna vila de Montesquiu. Actualment davant la porta romànica de l’església hi ha una romàntica placeta de pedra amb una font monumental i tombes i sarcòfags de protectors del convent. L’església és de transició del romànic al gòtic d’una sola nau molt llarga amb 3 absis. El primer cimbori és octogonal i està en el transsepte. El segon és també campanar i està sobre la nau.
A la nau hi ha les tombes sepulcrals de diferents abadesses i al presbiteri els sepulcres de Violant d’Hongria , muller de Jaume I i de la seva filla Sança d’Aragó.
El claustre té planta trapezoidal. L’ala Nord és gòtica. Les altres romàniques: en la de ponent (del segle XV malgrat seguir el model romànic) s’hi obre la capella moderna de la Mare de Déu del Claustre. També és magnífica la sala Capitular.
També va tenir nombroses granges que esdevingueren noves poblacions. La abadessa era Senyora de la baronia de Vallbona amb una dotzena de pobles. Hi hagué una escola monacal per a donzelles nobles.
La llegenda de la Santa Mà
Diu la llegenda que a Santes Creus dos monjos que eren molt amics discutien sobre l’altre món després de la mort i varen quedar que el que primer morís donaria un senyal de l’existència després de la mort. Efectivament el primer que va morir fou enterrat sota una llosa. L’altre vigilava per veure si es produïa el senyal. Un dia s’aixecà una mica la llosa i va aparèixer una mà. Avisat l’Abat, el miracle es repeteix i en agafar l’abat la mà , aquesta és desprengué del cos. Es va posar en un reliquiari per a la seva veneració. Molts anys després la Marquesa de Najera visità Vallbona i en veure la Santa Mà no pogué resistir la temptació d’agafar-ne un dit. Emmalaltí fins que tornà la relíquia. Quan es produí l’exclaustració de Santes Creus, la relíquia passà a mans del rector que la portà per a més seguretat a Vallbona.
El rector de Vallfogona
Es deia Francesc Vicent Garcia, i va ser rector de 1607 a 1623. Poeta burlesc molt popular visitava Vallbona i en especial l’escola per a noies de la noblesa a les que dedicà més d’un dels seus divertits poemes. Sembla ser que un dia coincidí amb el poeta i comediògraf espanyol Lope de Vega.
La monja santa
Una llegenda ens diu que el 1707 el germà de Jerònima de Castellví diposità 30 lliures com a pensió per a la novícia. Una nit d’hivern la monja portant una creu va entrar al claustre i es parava a cada una de les 14 creus del Via Crucis. L’emoció i la pena pels sofriments de Crist no li deixaven contenir les llàgrimes. A la tercera estació Jesucrist li demana que l’ajudés a portar la creu. Ella va fer de cirineu i al final Crist li va donar les gràcies i s’acomiada fins l’endemà. Així es va repetir diàriament. Al cap de 40 anys morí la monja i en la cara s’hi va reflectir una gran pau com si dormís.
Ocupació francesa , guerres carlines i desamortització
El monestir patí l’ocupació francesa i en les guerres entre carlins i liberals va ser ocupat per tropes d’ambdós bàndols encara que havia pres opció a favor dels carlins i fins i tot va rebre la visita del pretendent Carles.
Actualment hi ha unes 30 monges i compta amb una hostatgeria , un petit museu i una farmàcia antiga.
BIBLIOGRAFIA
Gran Enciclopèdia Catalana