L’enyorament fa renéixer la llengua

La Renaixença

A partir del segle XVI, el català va anar caient progressivament en desús, tant en el terreny administratiu com en el cultural i literari. Durant molt de temps els documents legals es van redactar en castellà i, comparada a la quantitat i la qualitat aconseguides a l’època medieval, la producció literària va ser més aviat escassa i de poca qualitat, és el període de la Decadència. Amb tot, el català s’havia conservat ja que el poble no havia deixat de parlar-lo.

En aquesta situació arribem al segle XIX i es produeix la Renaixença. Però què és la Renaixença? Doncs la mateixa paraula ja ens dóna el significat i les intencions del moviment. No costa gaire entendre que renaixença vol dir tornar a néixer i, efectivament, podem dir que Catalunya tornà a néixer al segle XIX. Primer un grup petit d’ escriptors i després tot un moviment que va saber connectar amb el poble van reivindicar el català com a llengua de cultura, tal com ja ho havia estat durant l’Edat Mitjana.

Un català que viu a Madrid escriu un poema, La Pàtria

Un moviment no neix d’un fet concret, i probablement en aquest despertar hi van tenir molt a veure el moviment romàntic que recorria Europa i la represa econòmica del país propiciada per la Revolució industrial. Amb tot, l’inici de la Renaixença es fa coincidir amb l’aparició del poema La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

Aribau era escriptor i economista i havia anat a Madrid on ocupà diferents càrrecs dins el món de la banca. El seu gran desig hauria estat dedicar-se a l’ensenyament i a la política, però una circumstància personal –la seva extrema tartamudesa – li ho impedí. Home de cultura, coneixia les obres dels poetes romàntics europeus i ell mateix es va decidir a escriure poesia. Fins aquí res d’especial, però la gran novetat va ser que la va escriure en català.

Era el 1833 i en un dinar amb d’altres catalans va donar a conèixer La Pàtria

Adèu- siau, turons, per sempre adéu-siau

Oh serres desiguals que, allí a la pàtria mia,

Dels núvols e del cel de lluny vos distingia

Per lo repòs etern, per lo color més blau.

El català era llavors el català antic, amb una ortografia diferent... Però emocionà als oients. També hi havia l’ enyorança d’ uns temps gloriosos:

.....

Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis

Que ompliren l’ univers de llurs costums e lleis,

La llengua d’ aquells forts que acataren los reis,

Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

.....

El poema d’ Aribau va ser una sotragada i en els cercles cultes tothom en parlava. A partir de llavors molts s’animaren a reprendre l’ ús del català en poesia i a poc a poc també es va estendre als altres gèneres, el teatre i la novel·la.

BIBLIOGRAFIA

Soldevila, Carles. Figures de Catalunya . Ed AEDOS, Barcelona 1955