3. L'origen de les muntanyes
Verdaguer, en el seu poema èpic que va titular l’Atlàntida, recull la llegenda d’un continent que hi havia on ara hi ha l’oceà Atlàntic, l’Atlàntida, habitada pels atlants. Al començament del poema descriu l’enfonsament d’aquest continent i el sorgiment dels Pirineus.
Els científics creien al principi que el relleu s’havia format al refredar-se la superfície de la terra com s’arruga la pela d’una poma assecada. Però més endava
Ja veus doncs que els mites no s’equivocaven gaire al suggerir que parts de la terra s’havien enfonsat i d’altres s’havien aixecat, i també que hi havia un sol continent que és va anar esquarterant.
nt es va veure que no seguia el model de l’assecament.
Sembla que al principi els continents formaven una sola massa i que és varen anar separant progressivament. En quant al relleu que també existeix en el fons submarí s’ha anat formant de la següent manera:
De bon començament les pluges eren molt abundants. El vapor acumulat al voltant de la Terra es va refredant i condensant i és produeixen aquestes pluges extraordinàries. Una gran part de la terra seca actual estava colgada sota el mar. Hi ha muntanyes com les de Montserrat –formades per còdols i sorra (marès, sauló)– que evidencien aquesta primitiva immersió en el mar.
L’aigua corrent de les pluges va excavant el sòl i és van formant les conques fluvials. En el fons d’aquestes conques es van dipositant sediments, és a dir, els fragments de roca, la terra, que l’aigua arrossega. Els sediments més pesants van al fons i és van formant capes horitzontals, com segurament has vist en fotos o dibuixos. Aquestes capes de pedra i terra amb el pes de les que tenen a sobre, esdevenen fortament compactades.
Més endavant un conjunt de forces aixequen una part de les capes superposades formant una muntanya ondulada, amb els estrats o capes inclinades. Segurament ho has vist en muntanyes amb un tall vertical, per exemple quan es fa una carretera i es talla una muntanya. Aquestes forces són variades. Per una part hi ha zones amb uns sediments més pesants que s’enfonsen i al fer-ho aixequen les zones veïnes, que formarien sortints o muntanyes. Se’n diuen plegaments.
Com quan doblegues una branca, els plegaments es poden trencar. Són les fractures que a vegades es poden veure nues en el paisatge. Es veuen les franges del mateix color que en un punt no coincideixen: hi ha hagut un trencament de la continuïtat.
Per altra banda en determinades parts de la Terra l’escorça és més prima o cedeix deixant escapar el magma incandescent de l’interior, són els volcans que una vegada inactius esdevenen muntanyes, també.
Tot això es degut a que sota l’escorça dura hi ha magma, una substància pastosa i incandescent que fa que l’escorça sigui
inestable. A més s’hi suma que la escorça forma diferents plaques que poden xocar i aixecar-se per les vores, formant també muntanyes.
