Llegendes de l’arròs

A molts països orientals, l’arròs és una divinitat. Al Japó pensen que una deessa viu en la planta de l’arròs mentre creix. Veus ací una llegenda en la que surt aquesta divinitat.

Fa molts anys vivia un home molt ric. Per divertir-se va fer una enorme salsitxa d’arròs i la feia servir com a blanc pel tir a l’arc. La deessa de l’arròs s’enfadà al veure que feia malbé un aliment tant necessari mentre d’altres passaven gana i deixà els arrossars d’aquell home i en forma d’una gran merla blanca, se n’anà a la muntanya. Els arrossars emmalaltiren i la collita no és va poder fer. La fam començà a afectar al poble i l’home ric s’adonà de la seva falta i anà a la muntanya a buscar la deessa. Quan la trobà, s’agenollà i demanà perdó i va prometre respectar sempre l’arròs i tot aliment. La deessa el perdonà i l’arròs tornà a créixer. L’home ric feu construir un santuari per resar a la deessa. Al Japó n’hi ha molts de santuaris prop dels arrossars i la gent hi va a donar gràcies per l’aliment.

Els arrossars

Veure un arrossar impressiona. Són vertaders estanys en la superfície dels quals sobresurten les daurades plantes de l’arròs, unes llargues herbes de les que surten els grans. L’arròs necessita molta aigua, per això es cultiva en llocs humits vora dels rius, i s’hi fa arribar l’aigua mitjançant canalitzacions, sínies i, avui dia, bombes d’aigua si fa falta.

A la primavera, el gra guardat com a llavor se sembra primer en camps especials que se’n diuen planters, on creixen les petites plantes. Al cap d’unes setmanes s’arrenquen curosament i és tornen a plantar en la terra fangosa del que serà l’arrossar. El treball és dur ja que els plantadors s’han d’ajupir contínuament per plantar una a una les plantes que porten al braç. Tenen els peus submergits en aigua o fang i avancen darrera per no trepitjar la que acaben de plantar i veure millor la distancia a la que han de plantar la següent.

Les plantes van desenvolupant-se durant tot l’estiu i al setembre és quan es seguen, després de buidar els camps d’aigua. Les espigues són batudes amb pals i així se separa el gra de la palla. Hi ha llocs que aprofiten tot el gra fent passar les espigues per unes pues com d’una pinta.

Després encara s’ha de separar la pela ‒que és força dura‒ del gra. Després d’assecar l’arròs, és pela normalment en màquines però encara hi ha llocs que ho fan en petits molins o a mà, matxucant-lo, amb uns pals o morters sobre pedres o troncs buidats.

La planta d’arròs

Un sol gra d’arròs dona lloc a un manyoc de tiges, cada una de les quals es va ramificant i sosté algun grans d’arròs. El manyoc té unes arrels que mantenen la planta dreta i en contacte amb la terra humida de la que obté minerals. Els grans estan coberts de una pela força dura i alguna de més prima. Aquesta pela te vitamina B1. Els europeus que menjaven l’arròs pelat tenien una malaltia dels nervis que produïa paràlisi, el beri-beri, i en canvi els natius que el menjaven amb pela, no. Així és descobrí que la pela contenia quelcom que el cos necessitava i que resultà ser una vitamina.

Països amb arròs

L’arròs necessita sol i aigua. Es cultiva en tot el continent asiàtic humit i càlid, el sud-est, incloses les illes com el Japó. També en altres llocs de la terra, com el sud d’Amèrica del Nord, on el varen portar els conqueridors europeus. Entre nosaltres, al País Valencià i a Catalunya, al delta de l’Ebre i en llocs antigament pantanosos, com Pals. A més de les incomoditats de la sembra i collita, els pagesos que treballaven en els arrossars, podien contraure les febres palúdiques o malària, una malaltia que s’agafava amb la picada d’un mosquit (anopheles). Actualment s’ha eradicat aquest mosquit dels cultius arrossers.

La cuina de l’arròs

Tots hem menjat un bon plat d’arròs a la paella o a la cassola, probablement algun diumenge o dia festiu. Sol fer-se amb marisc i peix (musclos, llagostins o escamarlans, sípia), però també és pot fer amb carn, pollastre, conill, salsitxes). Les paelles valencianes són molt típiques i apreciades pels turistes.

Però també es fa arròs bullit com una sopa o sense aigua, per exemple en el plat que és diu arròs a la cubana, amb un ou ferrat i un plàtan també fregit. Als països asiàtics és menja de moltes maneres. Un bol d’arròs bullit no sol faltar en cap àpat i serveix d’acompanyament en comptes del pa. Als restaurants xinesos, és típic l’arròs tres delícies...