08. Colita (1940)

Colita

Fotògrafa de professió que viu la seva feina apassionadament. Nascuda a Barcelona en el primer any de la postguerra, en uns temps que van ser molt durs per a gairebé tothom, va viure la joventut sota la dictadura franquista, amb totes les privacions personals i col·lectives que aquest règim polític va comportar. Però com alguns altres joves del seu temps, va viatjar a París, que aleshores era un mirall de llibertat, de progressime, i en va tornar convençuda que un altre món era possible. Compromesa amb la seva professió i amb la lluita antifranquista, no ha deixat de retratar mai la seva ciutat, el seu país, la seva gent, en una paraula, les coses que estima.

Colita va néixer a l’Eixample barceloní, un calorós dia d’estiu de 1940, a l’hora de la migdiada. Amb el seu nom real, Isabel Steva Hernández, va fer el que feien moltes de les nenes d’aquells anys, i va anar a estudiar a un col·legi de monges. Segurament des de petita li agradava molt mirar, badar davant de tot el que passava al seu voltant, i potser fins i tot s’imaginava que podria aturar el temps si tancava els ulls amb força i que les imatges es quedarien per sempre com ella les veia en aquell moment... Potser per això es va convertir en fotògrafa de debò quan va ser gran...

Isabel va passar la infantesa i l’adolescència a Barcelona fins als 19 anys, quan va acabar el secretariat al CICF. Era el 1959 i estava a punt de produir-se un dels esdeveniments més importants de la seva vida: Isabel se’n va anar a estudiar a París durant un curs, a la Universitat de la Sorbona. Va ser un canvi de vida radical, en uns temps en què la gent encara no viatjava gaire. Isabel es va trobar amb una universitat pública, democràtica, i amb una societat viva i progressista que era admirada des de lluny per certs sectors de la societat catalana.

Quan va tornar a Barcelona, els canvis en la seva vida van continuar de manera accelerada. Va conèixer els fotògrafs Oriol Maspons, Julio Ubiña i Xavier Miserachs, que li van ensenyar els secrets de la fotografia i aviat es va professionalitzar com a fotògrafa signant les seves obres amb el nom de Colita, que no va utilitzar com un pseudònim per amagar la seva identitat femenina, com havien hagut de fer moltes escriptores anys enrere, sinó que el va fer servir com el seu nom artístic.

La seva primera feina va ser a la pel·lícula Los Tarantos, dirigida per Rovira Beleta el 1962 i protagonitzada per Carmen Amaya. Colita treballava a l’arxiu de personatges i va conèixer de prop la gran bailaora gitana, que la va impressionar per la seva personalitat i el seu art. Carmen Amaya tenia aleshores prop de 50 anys i Colita 22, però es van fer amigues. Potser per això Colita es va afeccionar al flamenc, dansa que va fotografiar intensament durant els seus primers anys de professió.

El 1964, quan tenia 24 anys, Colita se’n va anar a Madrid, on va muntar un estudi petitet i va treballar per a figures del flamenc com Antonio Gades. Però aviat va notar que s’enyorava, de la seva ciutat i del mar, així és que el 1965 va posar totes les seves coses en un 600 i va tornar cap a casa. Ja a Barcelona, aquest mateix any va participar per primera vegada en una exposició. A partir d’aquí la seva vida professional es va dividir entre el treball a la premsa progressista del moment (Fotogramas, Tele-Exprés, Mundo Diario, Destino, etc.) i la col·laboració, fent fotografia de cinema, amb l’Escola de Barcelona, que havia nascut amb l’ambició de fer un cinema europeu i progressista, en contraposició a la cinematografia “oficial” del franquisme.

Colita es va especialitzar en el retrat i el reportatge i va intervenir activament en la vida cultural i política de la seva ciutat. Així, va participar en el moviment barceloní anomenat “Gauche Divina”, l’esquerra divina, un moviment que va suposar una obertura d’idees i de pensament enfront de la dictadura. El grup estava format per joves filòsofs, dissenyadors, fotògrafs, escriptors, poetes, cineastes, arquitectes, cantants... que van fer de les seves professions un espai de llibertat. El moment àlgid del moviment va ser el 1967 amb l’obertura del local Boccaccio, un bar de copes i discoteca que hi havia a la part alta del carrer Muntaner de Barcelona que va esdevenir el seu lloc de reunió. Colita va retratar els protagonistes del grup i la llibertat i la bogeria de l’època, que va portar el naixement de les “boîtes” (que era com s’anomenaven llavors les discoteques), la moda, les go-go girls, el disseny, la publicitat, els hippies, etc.

Colita també es va implicar amb el moviment reivindicatiu de la Nova Cançó, que va significar l’aparició en els escenaris d’un conjunt de persones que cantaven en català i manifestaven així el seu dret a expressar-se en la seva pròpia llengua. A partir de 1967, Colita va treballar per a la discogràfica Edigsa i va fer portades de discos, pòsters, etc., dels protagonistes del moviment, com Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, etc.

El 1971, quan tenia 31 anys, Colita va fer una exposició de retrats de personatges de la “Gauche Divina” a la Galeria Aixelà de Barcelona que va durar molt poc: només dos dies perquè va ser clausurada l’endemà per la policia. Encara faltava temps perquè s’acabés el franquisme.

Durant la transició democràtica, Colita va continuar la seva col·laboració amb la premsa (Interviu, Reporter, Cuadernos para el diálogo...), va dirigir el departament de fotografia de la revista Vindicación Feminista, que va ser durant tres anys (1976-79) el referent del feminisme de la transició, i es va especialitzar a fotografiar la seva ciutat i l’àrea metropolitana, posant de manifest els canvis i l’evolució que havien portat els ajuntaments democràtics. Així, per exemple, el 1981 va fer un bell reportatge sobre els cementiris de Barcelona i el 1992 un altre sobre les Olimpíades, que tant van canviar el rostre de la ciutat. En més de quaranta anys de professió, Colita ha fet més de 40 exposicions i ha publicat més de 30 llibres de fotografia. I li queda molta corda encara...