03. Pau Casals

PAU CASALS I DEFILLÓ (1876-1973), violoncel·lista de la llibertat.S’ha dit amb raó que Casals va ser el català més universal del segle XX, ja que era conegut en tot el món i estimat per molts. No només va ser un gran músic sinó també un gran lluitador per la llibertat i la pau mundials. Per als catalans, serà sempre un exemple a més, de patriotisme. Per a tothom, un testimoni de sinceritat i coherència amb les idees pròpies. Quan acabà la guerra civil hagué d’exiliar-se i ja no tornà mai més al seu país. Però des de l’exili, i gràcies al seu prestigi internacional, va donar a conèixer la situació d’opressió que vivia Catalunya.

Anys d’aprenentatge

Va néixer a El Vendrell al desembre de 1876. La mare era porto-riquenya d’ascendència catalana. El pare era organista, professor de música i director del cor de El Vendrell. Els seus pares varen tenir molts fills però varen anar- se morint molt joves i només en quedaren tres.

El petit Pau aprengué el solfeig quasi abans que a llegir i escriure. De fet, està molt identificat amb el que quasi sense voler li ensenya el seu pare. De molt jove ja toca l’orgue i substitueix el pare. Més endavant l’ajuda en la composició de la música d’uns pastorets que esdevingueren molt populars.

Sembla ser que quan només tenia 10 anys, va veure actuar uns pallassos, un dels quals tocava una espècie de violoncel i ja va sentir una especial atracció per aquest instrument. Aquesta atracció fou refermada quan assistí a un concert d’un violoncel·lista de l’Escola Municipal de Barcelona.

De tota manera quan te 12 anys, l’edat d’aprendre un ofici, el pare vol que sigui fuster. La mare, que s’adona de l’interès que Pau té per la música, malda per fer-lo estudiar aquest art. Van a Barcelona i el matricula a l’Escola municipal de Música. Allí té com a professor el violoncel·lista que va sentir a El Vendrell quan era petit.

Som a l’any 1888, l’any de l’Exposició Universal. El nen Casals s’ha preparat per a l’ingrés a l’Escola i deixa a tots astorats quan el senten tocar meravellosament però amb una tècnica diferent de la clàssica estipulada. Mentre aquesta prescrivia mantenir els braços enganxats al cos (es col·locaven un llibre sota l’aixella per obligar-se a no separar els braços), Casals els deixava lliures, d’una manera més natural i sense rigideses.

Per guanyar algun cèntim, fa de violoncel·lista d’un cafè i allà el descobreix el músic Albèniz que escriu una carta recomanant-lo a la Casa reial que protegia a joves artistes mitjançant borses d’estudi. La mare, però, considera que és massa aviat i que en Pau ha d’acabar els estudis i després ja es veurà.

Mentrestant Pau descobreix Bach, va progressant en el seu aprenentatge i fa un concert a l’Ateneu. Però, quan se li denega una borsa d’estudis, li agafa una depressió. Ara, la mare creu que sí que necessita l’empenta de la Casa Reial. La reina escolta admirada el jove violoncel·lista i l’envien a la prestigiosa escola de Bèlgica. Aquí té lloc una escena reveladora de la personalitat de Pau. Quan es presenta al professor de violoncel que l’ha d’admetre, aquest el menysprea públicament davant els seus alumnes. Però quan li pregunta què vol interpretar, Pau li respon que el que ell vulgui. Augmenten les bromes i riotes dels possibles futurs condeixebles. Finalment, el professor li proposa un compositor belga. Casals en tria l’obra més difícil i davant la sorpresa de tots, l’interpreta meravellosament. El professor el fa passar al despatx i no només li diu que el farà entrar a l’escola sinó que li promet anticipadament el primer premi. El jove Casals però li contesta que no vol un professor que ha menyspreat injustament un alumne i se’n va.

Se’n va a París on davant el risc de passar gana, toca el violoncel en un cabaret.

Èxit i prestigi internacional

Torna a casa i troba feina com a mestre de música a l’escola municipal. Aviat és el primer violoncel·lista del Liceu. A Barcelona ja és molt conegut i sol·licitat. Debuta amb molt d’èxit a Madrid. Ara se’l disputen diverses orquestres. Toca en la prestigiosa orquestra Lamoureux. Més endavant forma un trio que esdevé famós i amb el qual recorre tot Europa: el Trio Cortot-Thibaut-Casals. S’enyora i torna a casa i funda l’orquestra Pau Casals el 1920.

Casals té preocupacions socials. El 1926 crea l’Associació obrera de Concerts que té per objectiu la difusió de la bona música entre els treballadors. També és un patriota català. Col·labora amb la Generalitat i amb la República.

El 1938 dóna l’últim concert al Liceu. Els guanys els dedica a ajudar la República.

El llarg exili

Després de rodar per diferents capitals, es retira a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord. Uns oficials nazis el visiten de part de Hitler que el vol sentir. Casals ho rebutja. És llavors que fa públic el jurament que no tornarà a tocar a l’Estat Espanyol mentre la democràcia no torni a Espanya. Ho compleix rebutjant moltes ofertes milionàries.

Finalment el 1950 organitza els festivals de Prada per on passen els millors intèrprets.

El 1951 té una deixeble porto-riquenya de 13 anys, Martita Montañez, que més endavant, l’acompanyarà sempre i esdevindrà la seva esposa. Del 57 al 60 resideix a Puerto Rico, on també s’organitzen uns festivals Pau Casals.

L’Oratori El Pessebre

Pau Casals durant l’exili de Prada, va composar aquesta obra sobre versos de Joan Alavedra. Va ser un treball acurat, lent, al qual anava afegint fragments durant mesos i anys, en especial durant els dies de Nadal. L’ajudaven el mateix Joan Alavedra, que era el seu secretari, i Martita, que en cantava algunes parts.

Casals volia estrenar aquesta obra a Montserrat, però finalment s’estrenà a Acapulco, quan Casals tenia 84 anys, amb assistència de moltes personalitats del món musical i del polític. Per Casals, aquesta composició era el seu missatge de pau al món. «La música, aquest meravellós llenguatge universal, comprés per tothom en el món, ha de contribuir, i pot fer-ho, a la comunicació i a l’acord entre els homes».

Aquesta composició cantada en català donà la volta al món, donant testimoni de la pau i de Catalunya.

El cant del ocells

Tothom coneix aquest cant popular meravellós i molts l’hem sentit enregistrat tocat per Pau Casals. És una música corprenedora. Casals interpreta una melodia popular catalana d’una manera única, particularment emocionant.

Segons Alavedra, la va tocar per primer cop a Cannes i expressa una «tristesa indicible, enyorança punyent». Casals va dir: «Amb les notes de la vella melodia, voldria que us arribés un ressò de la nostàlgia que sentim tots els qui ens trobem lluny de la terra». Aquest sentiment de tristesa, provocat per l’exili, per l’enyor del seu país no va abandonar mai el gran músic català.

Mort i reconeixement

El 1971 és el seu famós discurs a l’ONU, on es cantà El Pessebre. Aleshores viu a Puerto Rico, on passarà els dos últims anys de la seva vida, ja malalt. El 1973 mor a Puerto Rico. Les seves despulles es traslladen a Catalunya el 1979 ja mort el dictador i en plena democràcia. A la Generalitat rep el reconeixement del poble català i és enterrat a El Vendrell, on es crea una casa-museu.

El discurs a la ONU, la nació més gran del món.

El 24 d’octubre de 1971 es celebrava l’aniversari de la creació de les Nacions Unides i aquest organisme havia encarregat a Pau Casals la composició de L’Himne de la Pau. Pau Casals, que ja tenia més de 90 anys, va dirigir l’orquestra el dia de l’estrena, després li va ser imposada la medalla de La Pau de l’ONU i abans d’acabar l’acte, Pau Casals, que feia molt temps que no tocava, va demanar un violoncel i abans de començar a tocar El cant dels Ocells, sense que estés previst, es va adreçar a la immensa sala plena amb els delegats de tot el món i va pronunciar unes paraules que des de llavors han estat en la memòria de molts catalans. Va dir en anglès:

«Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a unes províncies d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us diré per què: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi va haver un principi de “Nacions Unides”. Totes les autoritats catalanes es reunien a Toluges - una ciutat que avui pertany a França i que en aquell temps era part de la nació catalana -, per parlar de pau. Això succeïa al segle XI !. Volien la pau i la treva en el món de llavors. Estaven contra les guerres, contra totes les guerres. Això era Catalunya!».

BIBLIOGRAFIA

Alavedra, Joan. Pau Casals. AEDOS, Barcelona 1962