02. Elisenda de Montcada (~1292 - 1364)

Elisenda de Montcada va entrar en la vida de Jaume II quan el rei ja havia aconseguit els més grans èxits del seu regnat (1291-1327). Ja s‘havien pacificat les seves terres, ja s’havia produït la reconciliació amb Castella (1304) després de diverses guerres, i ja s‘havia aconseguit que la Corona d’Aragó fos la principal potència de la Mediterrània. Jaume II havia estat un bon rei, protector també de la cultura, que havia donat suport a personalitats com Ramon Llull (1232-1316) i Arnau de Vilanova (c. 1240-1311) i havia fundat la primera universitat catalana a Lleida el 1300.

El 1322 el rei Jaume II s’havia quedat vidu de la seva segona esposa, Maria de Lusignan, germana del rei de Xipre, i és aleshores quan decideix casar-se amb Elisenda. No volia viure en pecat, i per això demana que s’agilitin els tràmits per al matrimoni, per evitar caure en cap temptació carnal mentre és vidu. Quan se celebra el casori, el rei té 55 anys i Elisenda uns 30. Tots dos s’instal·len a Barcelona, al Palau Reial Major que hi ha encara a la Plaça del Rei, i Elisenda es passa el dia cuidant el seu marit, vell i malalt, fent obres de caritat i dedicant-se a l'oració. El rei comparteix aquesta passió religiosa de l'esposa, li regala llibres pietosos i relíquies de sants, que ella conserva amb devoció. Quan Elisenda li demana permís per fundar un monestir de monges clarisses a Pedralbes ("Petras Albas" en llatí), el rei accedeix al seu desig i comencen les obres el 1326 amb les pedres blanques de la pedrera que hi havia a prop. Quan el rei va morir el 1327, Elisenda, que tenia uns 35 anys i no havia tingut fills, es retira a viure en un palau que es va fer construir prop del monestir. Aquí va continuar amb la seva vida devota i honesta fins que la mort se la va endur el 1364, als 72 anys.

Conta la llegenda que aquell cavaller enamorat va continuar estimant Elisenda quan aquesta era reina. En conèixer la mort del rei, el cavaller es va adreçar de nou a Elisenda i li va demanar per tercer cop que es casés amb ell. Elisenda li va respondre que no pertocava a una reina viuda tornar-se a casar, sinó fer-se monja, com havia decidit de fer. El cavaller, mort de dolor i de pena, va pensar que només el claustre li podria fer suportables els seus turments i per això es va fer frare. Diuen que molt temps després, el cavaller-frare va trucar a la porta del monestir de Pedralbes. La monja portera li va preguntar qui era i què volia, i el frare va contestar que venia per confessar la reina Elisenda. I diuen que la monja, llagrimejant, va afegir que si volia podia beneir-la, però confessar-la no, ja que la reina Elisenda havia mort aquell assolellat matí.