4. Televisió. 1925
La televisió i el cinema s’assemblen en què ambdós consten d’un aparell de presa d’imatges i d’aparells que mostren les imatges. Però així com la màquina de filmar fotografia imatges successives, que després una altra màquina projectarà sobre una pantalla, l’aparell de presa d’imatges de la TV les capta i les converteix en corrent elèctric que arriba als aparells receptors on es reconverteix en imatges.
A més en el cine passa un temps des de que es filma una pel·lícula fins que es projecta en un cine. En la TV un esdeveniment o un programa es pot veure en directe al mateix temps que ocorre.
HISTÒRIA
En la invenció de la TV varen participar-hi molts tecnòlegs en diferents èpoques.
1. La cèl·lula fotoelèctrica
El principi essencial de la TV ‒la conversió de la llum de les imatges en corrent elèctric i a la inversa‒ el va descobrir Hertz (1857). Se sabia que la plata i el seleni coberts amb òxid de cessi emeten electrons quan hi arriben raigs lluminosos. Aquest principi és el fonament de la cèl·lula fotoelèctrica: si un raig de llum arriba a la cèl·lula, aquesta emet un corrent. Qualsevol cosa que s’interposi interromp el raig i automàticament, per exemple, s’obre la porta o sona l’alarma.
2. La roda televisiva de Nipkov
El 1883, abans que s’inventés el telègraf sense fils, un estudiant de la Universitat de Berlín, Paul Nipkov, dissenya el que en diu roda televisiva: un disc giratori amb una sèrie de forats en espiral gira ràpidament entre un objecte i una placa de seleni. La llum provinent de l’objecte il·lumina la placa successivament amb diferents intensitats de llum (ja que els forats són de diferent grandària). Els canvis d’intensitat de la il·luminació generen un corrent elèctric modulat per aquests canvis. Finalment, col·locant una altra làmina darrera un altre disc igual girant a la mateixa velocitat, els raigs lluminosos projectats en una pantalla reprodueixen la figura inicial.
3. John Logie Baird: la roda televisiva a distancia
Aquest escocès tenia una vertadera fal·lera d’inventor. Estava convençut que inventaria quelcom i es faria famós i s’enriquiria. Realitzà diferents invencions més o menys estrafolàries amb resultats econòmics desastrosos. Des d’una màquina d’afaitar de vidre fins a uns mitjons inflables per als peus plans...
Però quan als anys vint es dedicà a la TV aconseguí progressos suficients com per crear l’expectació del públic. Durant uns anys la TV fou la de Baird.
Veus aquí l’esquema de funcionament de la roda televisiva a distancia (1924) basada en la de Nitkov:
- Un primer disc giratori deixa passar llum de la làmpada que escombra l’objecte o l’estrella de TV a transmetre.
-Els canvis de llum reflectida són captats per cèl·lules fotosensibles que transmeten el senyal elèctric per un cable.
- Aquests senyals elèctrics arriben a una altra làmpada que brilla de manera canviant travessant un altra disc giratori fins a la pantalla de vidre esmerilat (on es veuen les imatges).
El 1926 presenta el seu aparell a la Royal Institution davant 40 meravellades persones.
Així transmet la imatge d’una Creu de Malta i posteriorment imatges, cada vegada més nítides, d’una marioneta movent-se, a la que anomena Bill. Aquesta marioneta avui es conserva al South Kensington Science Museum.
Al principi hi ha moltes fantasies i pors al voltant de la TV: hi ha qui creu que els personatges que surten a la pantalla poden veure els espectadors... Per altra banda, la presa d’imatges tenia els seus perills: per exemple, els focus havien de ser tant potents que els objectes s’escalfaven molt i fins i tot cremaven.
Com hem dit, les dues rodes de Baird (emissor i receptor) estan connectades per un cable. Aviat surten competidors. El 1927 la Companyia americana Bell transmet TV via línia telefònica.
El 1928 s’utilitza la ràdio (Londres-New York). Més endavant, el 1929, des d’Anglaterra hi hagué emissions regulars de TV utilitzant l’ona llarga però amb una definició encara deficient. Amb la BBC, Baird emet programes de TV diàriament amb jocs, entrevistes, animals... L’empresa de Baird ven molts receptors de TV.
4. La lluita per una imatge més nítida: L’iconoscopi de Zworykin, un òptim analitzador d’imatges. (1931)
La telefotografia ens pot il·lustrar sobre com es poden enviar fotografies a distancia (tal com ha de fer la TV). Si la foto s’obté col·locant una quadrícula entre l’objectiu i la placa, resulta composta de centenars de punts (trama) més o menys intensos. Així és possible enviar la foto convertint cada punt en un estímul elèctric. (Si observes una foto impresa fotomecànicament veuràs que està composta de centenars de petits punts). En la TV se segueix el mateix principi: la imatge es descompon també en petits punts i cada punt es transmet com un impuls elèctric.
El gran progrés vingué de l’electrònica. L’enginyer rus americà Wladimir Zworkin inventa l’iconoscopi. Es tracta d’una gran ampolla de vidre buidada d’aire (tub de raigs catòdics). Té una part esfèrica i un coll. Comparant-la amb l’ull humà, la part esfèrica fa de retina. Conté una placa quadrada de mica (10 x 10 cm). Una cara està banyada en plata. A l’altra cara hi a gotetes de plata repartides uniformement estant cada gota aïllada de les altres. Cada gota s’activa amb cessi funcionant com a càtode d’una cèl·lula fotoelèctrica. Així descompon la imatge en una sèrie de petits punts (trama) i transmet cada punt en forma d’impuls elèctric. Cada punt funciona com una cèl·lula fotosensible.
Aquests electrons formen el corrent que arriba al receptor on una altra làmpada recull els electrons que escombren la pantalla receptora i reprodueixen la imatge. El corrent variable obtingut en cada instant s’amplifica i es modula en el transmissor a fi de provocar davant la pantalla fluorescent punts d’una brillantor variable.
El 1947 el francès Maurice Perret inventa el transistor que substituirà la vàlvula. És tracta d’un múscul sandwich, amb tres nivells de metall semiconductor: emissor, base i receptor. La grandària es redueix dràsticament (mentre la vàlvula més petita ocupa 2 cm3, el transistor només 0,04 cm3 cúbics).
La transmissió de les imatges
Una antena transmet les ones electromagnètiques que consten d’imatge i so. Les ones es propaguen en línia recta i, per tant, no hi ha d’haver obstacles. A uns 100 km hi ha l’altra antena que capta, amplifica i retransmet a la següent. Aquestes antenes es col·loquen doncs en zones elevades.
A partir del satèl·lit rus Sputnik-I, de 1957, comença l’era espacial. Es pensa que les ones podran evitar obstacles si es reflecteixen en un cos celeste o un satèl·lit artificial. Es fan experiències positives utilitzant la lluna per reflectir ones telegràfiques. Els americans situen en òrbita els primers satèl·lits. El 1962 es posa en òrbita el Telstar, la transmissió de la TV via satèl·lit havia començat.