10 Alexander Fleming (1881-1955)

Descobridor del primer antibiòtic: la penicil·lina.

La infància a la granja de la família

Escòcia, 6 d’agost de 1881. Estem en el comtat de Laufoun. Una àmplia extensió de terreny amb cultiu de farratge per als animals. Enlairada en un turó, hi ha una granja de pedra envoltada d’arbres doblegats pel vent. No es veu cap més casa. És la granja familiar dels Fleming, Lochfield Farm. Aquest dia d’agost va néixer el penúltim de vuit germans, Alexander.

La seva vida d’infant va ser divertida i sòbria. La diversió que dóna una família nombrosa ben avinguda i la senzillesa d’una casa de pagès amb molta feina i pocs diners.

Sempre és recordà de les seves mestres de l’escola, que per arribar-hi havia de caminar alguns quilometres. Era molt observador i la vida al camp, entre cultius i animals, oferia ocasions de observar i aprendre. Un dia que nevava molt es varen perdre, però Alexander reconeixia elements del paisatge habitual, encara que estaven coberts de neu. Va tenir un accident i en va sortir amb el nas xafat, com de boxejador.

Joventut amb diversitat d’experiències

Un germà d’Alexander estudia medicina i fa d’oftalmòleg. Ell es posa a treballar a Londres (sempre dirà que va ser molt important per a ell treballar abans d’estudiar, perquè valorava més l’oportunitat que se li donava al poder fer una carrera). S’enrola com a soldat durant la guerra dels boers i l’impressiona el sofriment i la mort de tants homes. Fins als 20 anys no comença a estudiar medicina. És un estudiant serè i tenaç. Té molta memòria i amb una lectura sap quedar-se amb allò que és important. Està acostumat a que els anglesos vulguin ridiculitzar els escocesos i sap com contestar-los amb ironia. Sempre serà fidel a les seves arrels.

Treball pacient i tenaç al laboratori

Aquesta mateixa fidelitat el fa decidir el seu futur. És un excel·lent nedador i jugador de waterpolo. Malgrat haver-se especialitzat en cirurgia i tenir feina en un altre hospital, li demanen es quedi a l’Hospital de Saint Mary’s per seguir en l’equip de waterpolo. Ho accepta i comença a treballar al laboratori bacteriològic. El director, Almroth Wright, és un gran especialista, entestat en aconseguir remeis contra els microbis. Fleming hi col·labora amb entusiasme. És un laboratori pobre, petit, però l’esperit i competència és alt. Sempre va dir Fleming que en un laboratori més gran i equipat no hagués fet el descobriment de la penicil·lina ja que els grans laboratoris s’orienten a treballs que siguin immediatament productius.

Un descobriment fortuït

Ja feia temps que es buscaven productes que frenessin el creixement dels microbis o encara millor, que els matessin. El Dr. Fleming investigava amb aquests productes i per tant manejava càpsules de Petri, capses circulars transparents, amb cultius microbians. Un dia va veure que una de les càpsules s’havia destapat accidentalment. Si no es tancava completament la càpsula, hi podien entrar d’altres microbis i emmascarar el creixement del que s’estudiava. Qualsevol hagués llançat el contingut de la càpsula utilitzada...però ja hem dit que Fleming era molt observador. Abans de llançar- la va mirar la colònia. Aquesta apareixia “com un formatge menjat per rates”

Fleming va pensar que el microbi que hi havia entrat tenia la propietat d’impedir el creixement o de menjar-se els microbis. Així començà el descobriment de la penicil·lina, el primer antibiòtic que va ser i encara és un gran remei contra moltes infeccions.

Curiosament la penicil·lina és el fong verd del pa florit, les taronges podrides, de les sabates velles i humides i al principi s’obtenia d’aquestes deixalles. Els amics de Fleming recorden que aquest anava buscant aquests productes en les deixalles.

Més endavant es descobririen altres antibiòtics, actius en diverses infeccions. Primer s’administraven per injecció intramuscular. Actualment la presentació és molt variada: pastilles, càpsules, injeccions...

Diferents contribucions a la comercialització de la penicil·lina.

Malgrat que Fleming busca la implicació del govern i de les companyies farmacèutiques, no aconsegueix trobar ningú que vulgui produir la penicil·lina, ja que la consideren molt costosa i prefereixen negocis immediats. A més, ell no és químic i fan falta coneixements químics per produir la penicil·lina en grans quantitats.

Florey i Chain, de la Universitat d’Oxford, si que són químics i llegeixen amb molt d’interès el que publica Fleming, comencen a treballar en l’obtenció de penicil·lina en quantitats apreciables.

Mentrestant, l’agost de 1942 té lloc la experimentació de la penicil·lina en el primer ésser humà, un conegut de Fleming atacat de meningitis i en perill de mort. Fleming demana penicil·lina a Florey i aquest li proporciona tota la que té. El malalt millora però Fleming dubta d’injectar-li penicil·lina directament al líquid de la medul·la. Finalment el malalt s’agreuja i Fleming li injecta penicil·lina i el malalt es cura.

Aquest fet, difós per la premsa, aixeca una onada de peticions. Estem, a més, en plena Guerra Mundial i les ferides infectades fan estralls. Finalment la industria farmacèutica anglesa i nordamericana és posen a treballar i comencen a fabricar penicil·lina en quantitats importants. S’inicia el començament de la curació de moltes infeccions tant en l’exèrcit com entre civils. La penicil·lina és veu com el millor remei de la història contra les malalties.

El premi Nobel

Fleming comença a rebre el reconeixement de la societat, però mai abandonarà la seva senzillesa i humilitat. Sempre agrairà la col·laboració dels altres, els ajuts que ha rebut.

La Reina d’Anglaterra el nomena Lord. El 1945, acabada la guerra, rep el Premi Nobel de medicina, en una edició renovada, després de estar suspès des de 1939 per la Segona Guerra Mundial. Viatja per tot el món rebent l’homenatge del món científic i també del poble, agraït al pare del millor tractament contra la malaltia i el dolor.

La seva mort va ser molt sentida arreu

Als 72 anys estava ple de salut: nedava, pescava i sobretot seguia treballant, dirigint el seu laboratori. Va patir una pulmonia i va tenir ocasió de provar l’eficàcia del seu invent. És reincorporà, però decidí deixar el càrrec de director. Al cap de 2 mesos, moria d’un atac de cor. Fou enterrat a la cripta de Sant Pau a Londres al costat d’il·lustres britànics com Nelson o Wellington. A Barcelona, les floristes de la Rambla anaren a emplenar de flors els voltants del bust que te a l’exterior de l’antic Hospital de la Santa Creu commemorant la visita que feu a la ciutat.