04. El Palau de Montjuïc

1905-1909 Redescobriment de les pintures romàniques

El descobriment de les pintures murals romàniques, fou més un cas de voluntat que de coneixement.

Entre 1905 i 1909 tingué lloc aquest descobriment. «Era un dia de tardor, quan la muntanya de Berga es vesteig de les fulles rojes dels roures que vaig entrar per primera vegada a la cambra de les Verges de Pedret . Quina sorpresa!»

Unes escultures amb túniques blaus i verdoses «em miraven extàtiques, com agraïdes d’ haver-les desvetllades després de tants segles sense que ningú se les mirés amb ulls d’enamorat».

«Fou al ple de l’hivern quan vaig pujar a la Seu». Josep Pijoan va haver d’ anar uns trossos amb diligència enmig d’ un temporal de neu «que glaçava les mules i els que anàvem a dins. Però la vista d’ aquells absis plens de figures esperitades em produí una passió de joia tan encesa que no la pogueren glaçar ni el fred ni el vent que xiulava per les arcades del claustre».

A Santa Maria de Burgal l’església és un estable ple de vaques i de fems... Estaon, Mur, Taüll, Boí, Ginestarre , pobles de quatre cases, sense dret a nom en el mapa, són avui famosos per haver-nos revelat llurs absis amb pintures. «D’ ençà d’ aquells dies, les imatges de les nostres parets romàniques m’ han acompanyat, gairebé perseguit, en les més remotes parts del món. Tenen cares estorades que obsessionen; fan gestos violents que desconcerten; mouen els membres , sobretot les mans, com si estiguessin desllorigades. Molt sovint m’ he preguntat quina és la causa de la fascinació que produeixen aquestes pintures romàniques nostres i quin és el lloc que els correspon en el patrimoni artístic de la humanitat. Queda sempre el dubte de si seran estimades pel seu ferotge primitivisme i no per llurs positives qualitats estètiques. Els artistes més moderns se senten endarrerits mirant les figures intensament expressives dels nostres frescos; avui la gent les admira per llurs proporcions suggeridores, llur ingenuïtat expressiva, quasi brutal i mòrbida. El probable es que els pintors romànics del país català no tenien cap intenció de violentar la realitat de les formes actuals, per afectació estètica, però pintaven santes i divines persones, que s’ havien de manifestar al més possible diferents del comú dels humans. El resultat, sigui producte d’ intenció estètica o de fervor pietós, és sempre el mateix, una exageradíssima abstracció que no té semblant en res del que hi ha pel món».

. (Les cites en cursiva corresponen a la biografia de Josep Pijoan realitzada per Josep Pla)

Història del museu i del Palau Nacional

El 1920 amb l’ ajut de l’ expert Franco Steffanoni de Bèrgam es procedeix a l’ arrancada i trasllat de les pintures romàniques.

El Palau Nacional es va construir amb motiu de l’ Exposició Internacional del 1929 a Montjuïc. És d’ un estil historicista amb elements inspirats en edificis emblemàtics: la cúpula del Vaticà, les torres de la Giralda de Sevilla. Culmina una gran escalinata ajardinada des de les torres semblants a la de Sant Marc de Venècia a plaça Espanya, que eren la porta de l’ Exposició, juntament amb les quatre grans columnes que simbolitzaven les quatre barres de la bandera catalana, que el 1928 per ordre del dictador Primo de Rivera van ser demolides.

El 1929 hi ha l’ inauguració de l’ Exposició al saló oval del Palau amb presència d’ Alfons XIII menor d’ edat i la reina Victoria Eugènia i la Junta militar ja que s’ha implantat la Dictadura.

El 1934 es traslladen les pintures romàniques al Palau i s’ inaugura el Museu d’ Art de Catalunya per part de les autoritats governamentals, mentre que els polítics catalans eren a la presó (pels fets del 6 d’octubre d’quell any amb la proclamació de la República Catalana per part de Companys)

Del 36-39 durant la guerra el museu es buida i es trasllada per por que els freqüents bombardeigs destruïssin les obres.

Amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992 s’ encarregà a l’ arquitecta italiana Gae Aulenti una remodelació que s’acabà esplèndidament el 2004.

Visita

A l’escalinata d’accés al Palau hi ha estàtues de Frederic Marés i Josep Llimona

A la planta baixa hi ha un gran vestíbul. Al fons la gran Sala Ovalada amb estructura metàl·lica superposada, on es fan concerts, congressos. Flanquejada per quatre torres. Una escala doble monumental amb estàtues de J. Dunyach (L’Arqueologia i L’ Art) porta al pis superior on hi ha el Saló dels Passos Perduts amb estàtues de Dunyach, La Força i La llei i Casanoves dins petxines: El Treball, La Religió , el vestíbul amb la cúpula principal barroquitzant decorada amb frescos noucentistes de F d’ A. Galí. Del vestíbul es passa al Saló del Tron (decorat amb pintures de Labarta i escuts barrocs) i al fons el Saló del te (pintures acadèmiques de Joan Colom i Durancamps), actual Biblioteca.

Les col·leccions del museu

Romànic: les pintures al fresc autèntiques estan sobre reproduccions exactes dels absis. Taüll, La Seu, Pedret, Aneu...

Gòtic: Lluís Borrassà, Martorell, J. Huguet...

Renaixement i barroc: S’ hi ha afegit la Col·lecció Cambó. Tiziano, Tintoretto, Cranach, El Greco, Ribera, Zurbaran, Velazquez, Rubens...

Art modern: Fortuny, Rusiñol, Cases, Gaudí, Jujol, Picasso....Destaca el conjunt de mobles i vidrieres modernistes.

Dibuixos, gravats i cartells. Destaquen els cartells modernistes.

Numismàtica

BIBLIOGRAFIA

Pla, Josep. Vida i miracles de Josep Pijoan. A Tres biografies, Obra Completa X, Destino, 1968

Cirici, Alexandre. Barcelona pam a pam. Teide. Barcelona , 1952

Fulletons MNAC