02. Els temps verbals

Hi va haver un temps en què les tribus humanes només disposaven d’una forma verbal. Per indicar a altres que anaven a un lloc determinat deien vaig (per exemple, vaig al bosc). Aquest vaig (temps present, l’acció té lloc ara) s’utilitzava també per referir-se a un temps passat (ahir vaig al bosc) i també a un temps futur (La setmana vinent vaig al bosc). Segurament hem llegit narracions o hem vist pel·lícules d’indis nord-americans que utilitzen només l’infinitiu (jo menjar figues de moro, per exemple).

Rama era ja vell, però era el sacerdot de la tribu, el savi del poble. Predeia el temps, alleujava els malalts. També explicava la història de la tribu, dels avantpassats. S’explicava molt bé i li agradava escollir les paraules més adequades. Veia com el fet d’utilitzar el mateix mot verbal per explicar accions que tenien lloc en el present, passat i futur era una font d’equivocs. A vegades un nen esperava el seu pare que havia dit que vindria demà...

Fou així que se li va acudir canviar la paraula del verb quan es tractava d’expressar el que es vol fer en el futur: en comptes de vaig, aniré. La setmana vinent aniré al bosc. També canvià la paraula quan es tractava d’expressar quelcom realitzat en el passat (temps verbal passat): Ahir vaig anar al bosc...

Rama va reunir la tribu i els explicà el que havia pensat. Aquella tribu aprengué a utilitzar diferents formes verbals per al passat, present i futur. Aviat les altres tribus els imitaren i avui totes les llengües utilitzen els temps verbals.