06. Àngel Guimerà (1845-1924)

El Shakespeare català

El 1904, l’Acadèmia de Suècia, proposava per el Premi Nobel de literatura , el dramaturg català Àngel Guimerà. Aleshores, i no per primera vegada, el Govern de l’Estat Espanyol, va pressionar els acadèmics escandinaus, i va aconseguir l’exclusió de l’autor català. Aquell any el Nobel anà a parar a l’avui justament oblidat José Echegaray, el qual precisament havia traduït Guimerà a l’espanyol.

Àngel Guimerà va néixer el 6 de maig de 1845, a Santa Cruz de Tenerife de pare català i mare tinerfenya. El seu pare era un emprenedor vinater de El Vendrell que es trasllada a Canàries a muntar un negoci de vins. Allà coneix Margarita Jorge i la parella, que mai no va formalitzar el matrimoni, tenen un fill, l’Àngel. Quan aquest té 7 anys, la família torna a Catalunya, sembla ser, per l’enyorament del pare. Viuen entre El Vendrell i Barcelona.

Quan l’Àngel té 14 anys estudia intern als Escolapis de Sant Anton. Llavors comença a escriure versos en castellà . Als 17 el pare, ja malalt, el reclama i comença a treballar en el negoci familiar. Mor el pare i amb la seva mare amb la qual estava molt unit,, es traslladen definitivament a Barcelona. Comença a escriure poesia en català.

Poeta i catalanista

Però fins els 30 anys no aconsegueix un accèssit als Jocs Florals amb un poema sobre Indíbil i Mandoni i la lluita dels pobles ilergetes contra els romans . L’any següent , obté la Flor natural i al següent (1877) els tres premis i per tant esdevé Mestre en Gai Saber. És l’any en que Verdaguer, amb L’Atlàntida, és també premiat i dos anys després ho és Narcís Oller. Veiem doncs com són de la mateixa generació els tres grans autors de la Renaixença, que prestigien la nostra cultura, cada un d’un gènere diferent: teatre, poesia i novel·la.

Guimerà milita en el catalanisme, assisteix al Congrés Catalanista de 1880, és un dels portadors del Memorial de greuges el 1885 i participa en les Bases de Manresa, el 1892. Comença a escriure a la revista “La Renaixença”, que dirigirà molts anys. L’editor i ànima d’aquesta revista és el gran amic de Guimerà durant tota la seva vida i també de El Vendrell, Pere Aldavert.

Tragèdies en vers

Tenia prop de 40 anys quan comença a escriure teatre, en concret tragèdies en vers. Gala Placídia, l’esposa romana d’Ataulf, és la primera. Després en venen d’altres: Judit de Welp, Mar i Cel, que explica una història de pirates i la superació dels prejudicis racials per amor. En la nostra època, Xavier Bru de Sala en fa una adaptació, amb música d’Albert Guinovart. Aquest musical és representat per la Companyia Dagoll-Dagom amb molt d’èxit.

Sobre les tragèdies de Guimerà diu Sagarra: «són un món d’una passió poètica tremenda, condensada en mots tallants, en imatges arriscades, en comparacions patètiques esglaiadores, un món d’enorme grandesa, on la força irreductible de la paraula il·luminada i sincera crea riquíssimes zones emotives: tot això el converteix en un teatre únic, no superat entre nosaltres ni substituït per ningú».

Drames contemporanis

En una segona etapa, quan quasi en té 50 i arran d’unes vacances passades a El Vendrell, Guimerà abandona la tragèdia històrica i emprèn la línia de drames més de la seva època en prosa. La primera és Maria Rosa. La seva obra més famosa, Terra Baixa magistralment interpretada per l’actor Enric Borràs, és traduïda a molts idiomes. Manelic, el seu heroi, esdevé un mite universal. Representa l’home bo, senzill, pobre que es revela contra els abusos de l’amo, poderós i malvat. Manelic mata el llop, la metàfora que empra Guimerà per simbolitzar l’amo depredador. Tretze òperes s’inspiren en obres de Guimerà, també força pel·lícules.

Després el teatre de Guimerà decau. Els joves, enlluernats per les noves modes, fins i tot el critiquen. Sagarra escriu sobre aquella figura «amb aquell abric negre que li donava un aire d’ocellot sinistre». Però més endavant rectifica i com hem vist reconeix els seus mèrits.

Popularitat

Guimerà però és un home molt popular. Quan passeja per la Rambla amb el seu amic Aldabert, tothom s’atura i el saluda.

El 1909, quan tenia 64 anys, rep un homenatge grandiós i és nomenat fill adoptiu de Barcelona.

Mor el 1924, a la casa d’Aldavert on vivia, al carrer de Petritxol. L’enterrament es una manifestació popular. Això sí, sense banderes catalanes, prohibides aleshores per la dictadura de Primo de Rivera.

D’on treia la força Guimerà? Malgrat l’estimació forta que sent per la seva mare, no l’influeix gens la llengua materna que devia parlar de petit. Potser té la convicció del convers. Potser una altra circumstància hi influí: Guimerà no fou correspost per la que sembla ser l’única dona que estimà. Fou el patiment per aquest desengany , d’on treia la seva força apassionada?

Jaume Cabré acaba la semblança biogràfica de Guimerà (de la que hem extret molta de la informació que aquí donem), amb aquestes paraules: «...una obra perenne i actual que va passar de moda i que va ser capaç de deixar de ser passada de moda per convertir- se en obra d’alenada universal i obstinadament contemporània. Aquest és el llegat que perviu...» També diu que Guimerà «ha esdevingut un símbol per als Països Catalans, per a Catalunya i per a la literatura catalana» i recorda que el mateix Sagarra deia que «tots els joves de Catalunya han vist en el famós Manelic, el propi don Àngel, disposat a matar llops».

BIBLIOGRAFIA

Cabré, Jaume, Guimerà. Semblances IEC.