01. La roda i els carros

Sembla ser que un antecedent del carro fou el trineu: un animal estirant un contenidor de base esllavissant. Altres diuen que la idea de roda va venir dels troncs que s’utilitzaven per transportar grans pesos, com ara les pedres de les piràmides, per exemple.

A Ur (Mesopotàmia) es va trobar una roda d’argila, segurament del torn d’un artesà de la ceràmica. També s’hi trobà un relleu representant un carro amb rodes. És probable que el gir d’aquesta roda inspirés la idea d’acoblar rodes a un contenidor. Les primeres rodes estaven formades per tres sectors d’un cercle de fusta units per reforços metàl·lics. Més tard els carros ja tenien rodes radiades.

El cas fou que un carro conduït per l’home va ser un instrument de poder (el rei, el general tenien el seu carro) i també bèl·lic (a les rodes s’hi posaven llances). També era una eina de transport de materials i persones. Mentre els primers eren tirats per cavalls, els últims ho eren preferentment per bous i mules. Uns i altres al principi s’enganxaven al carro mitjançant jous de fusta amb les cordes corresponents, però no era gens adequat pel coll dels cavalls, menys ample que el dels bous. Aviat doncs es substituí per un pectoral de cuir

El transport amb carro millorà molt quan es disposà de carreteres. Els romans traçaren una gran quantitat de vies per Europa i els ponts corresponents. Encara avui podem veure ponts construïts pels romans. Amb les invasions bàrbares es destruïren vies i ponts.

A l’Edat Mitjana els mercaders viatjaven i transportaven els materials mitjançant carrosses i carros. Una carrossa podia fer 25 km diaris. El transport per vaixell era molt més ràpid: un vaixell arribava a 150 milles al dia (278 km). La transmissió havia millorat al traslladar les corretges als lloms dels animals. Un avenç molt important fou la collera o collar no rígid que s’ajustava al coll de l’animal de tir i que substituïa amb avantatge els collars rígids. La força de l’animal així s’aprofitava molt més

Durant el Renaixement es posaren de moda les carrosses elegants. Al segle XV, a Hongria comença a utilitzar- se la suspensió de la caixa mitjançant corretges i cadenes, la qual cosa millorà molt la comoditat. Les diligències solien tenir dues o més parelles de cavalls que sumaven les seves forces per transportar un carro cobert i amb rodes. Les diligències portaven passatgers i era un sistema de transport terrestre públic habitual per desplaçar-se d’un lloc a l’altre. El 1650 comença a utilitzar-se a París la diligència com a servei públic regular.

Una diligència anglesa del XIX podia tenir una velocitat de 25 km per hora amb carretera pavimentada, si no, no passava d‘uns 14. En el trajecte hi havia postes, parades o estacions, on es canviaven els cavalls i els passatgers podien reposar. No varen mancar idees per augmentar la velocitat, fins i tot carros amb veles de vaixell.

També al s XIX a Anglaterra la carrossa es converteix en uns vehicles lleugers i elegants: el tílburi, el landó.

Un entremig entre la diligència i el tren fou l’Òmnibus sobre carrils, també en el segle XIX.