01. L'Abat Oliba

Una família de guerrers i persones espirituals i cultesDesprés de una vida de lluites, quan veu acostar-se el final, Oliba Cabreta es retira a l’Abatia de Montecassino, a Itàlia. Abans però ha deixat el govern del comtat, sense dividir- lo, als seus tres fills més grans: Guifré, Bernat Tallaferro i Oliba; aquest, amb el temps, esdevindrà l’Abat Oliba.

Així que el nostre Oliba és el tercer fill baró dels comtes de Cerdanya i Besalú, Oliba Cabreta i Ermengarda. És, doncs, membre de la família comtal catalana, cosí del comte de Barcelona. A més dels dos germans grans, Oliba té un altre germà, Berenguer, que serà bisbe d’Elna ‒i que morirà encara jove en una batalla contra els àrabs‒, i dues germanes, Adelaida i Inguilberga. Aquesta última serà monja i Abadessa de Sant Joan, però serà expulsada del convent acusada, amb d’altres monges, d’immoralitat i rebel·lia. Sembla ser que tot plegat es tracta d’una maniobra del seu oncle, Bernat Tallaferro, per quedar-se amb els dominis del convent. Tenen un altre oncle, Miró Bonfill, que és bisbe de Girona, un home espiritual i savi. Com podem veure, doncs, és una família de guerrers i governants, de persones de cultura i espiritualitat i, fins i tot, potser hi ha alguna ovella negra, la monja Inguilberga.

Estudiant, governant, monjo, abat

Sembla ser que en la seva infància rep la influència del seu oncle bisbe, que el va enviar a formar-se als escriptoris i biblioteques més nodrits del país. Un d’ells fou el monestir de Ripoll, centre difusor de cultura molt important, i no només a Catalunya sinó a tot Europa. Disposava d’un gran scriptorium, que era la sala on es copiaven els manuscrits, s’hi ensenyaven ciències, que van ser essencials en el desenvolupament de la cultura europea, i va esdevenir un centre a través del qual l’esplèndida cultura àrab arribà a tot Europa.

Tenia 14 anys quan Almansor va envair el país català i arrasà Barcelona. Oliba va ser testimoni indirecte de la derrota i va veure com es refugiaven al nord molts catalans; va ajudar a satisfer les necessitats d’aquests fugitius. És possible que aquest episodi influís en la seva decidida posició a favor de la pau i contra la guerra que posteriorment manifestà.

Als 17 anys compartia amb els seus germans grans el govern del comtat, en el qual excel·lí pel seu seny, saviesa i bondat.

Cap els 30 anys, Oliba fa un canvi decisiu. Ho deixa tot i entra de monjo a Ripoll. Què l’impulsa a deixar una vida de privilegi per tancar-se en un convent?

Al cap de pocs anys es escollit abat de Ripoll i uns anys més tard també de Sant Miquel de Cuixà, a l’altre vessant del Pirineu. Més endavant serà bisbe de Vic, sense deixar les funcions dobles d’abat. Això prova les seves dots de govern i la seva capacitat de treball.

«Un cop elegit ‒diu un document de l’època‒ es mostra igual a tots, ensenyant amb les seves paraules i donant exemple amb les seves obres... la seva afabilitat era dolça; la seva paternitat afectuosa, de tal manera que les nostres ànimes s’havien aglutinat amb la seva, que l’estimàvem més que la nostra vida mateixa. Després de Déu, res al món preferíem a la dolçor del seu afecte».

Va redreçar els monestirs, buscant el patrimoni necessari. També va recobrar l’ermita de Montserrat, per la qual cosa se’l considera ‒sense arribar a ser-ho‒ el primer abat de Montserrat.

En la seva època, el monestir de Santa Maria de Ripoll esdevingué un nucli d’ensenyament i de producció de còdexs manuscrits de primer ordre. Va exercir un mecenatge extraordinari en favor de les lletres, enriquint els fons bibliogràfics de Ripoll i Vic amb llibres comprats als millors centres de producció.

A la seva mort, el 1046, la xifra de títols diferents a la biblioteca de Ripoll arribava a dos-cents quaranta-sis, quantitat molt abundant per a l’època.

Oliba va influir indirectament en la política, el progrés i pacificació del país, posant pau entre els seus germans, acollint la germana maltractada, Inguilberga i sobretot promovent, com veurem, la institució de Pau i Treva.

L’abat Oliba va viatjar per Itàlia i França, com ho demostra la seva correspondència amb l’abat Gauslí de Fleury. A Roma hi anà dues vegades, sempre procurant pels seus monestirs i també pel país.

Morí als 75 anys, el 30 de novembre de 1046. La seva tomba és, com la de Guifré el Pilós, al Monestir de Ripoll. Si Guifré fou el pare polític de Catalunya, l’Abat Oliba ho va ser de la cultura, l’art i l’espiritualitat.

Escriptor i artista

S’han conservat versos llatins escrits per Oliba. Es tracta de les primeres manifestacions d’una literatura culta dinàstica catalana, que celebra la glòria d’una dinastia que exerceix el poder a l’empara de l’Església i dels seus valors: un poema fúnebre per al comte Borrell de Barcelona (1017-1018), un poema que recull els epitafis de tots els enterrats a Ripoll a partir de Guifré el Pilós (1018) i un poema de lloança del monestir (1032). També s’han conservat cartes (pastorals i de tema polític) i sermons.

Tanmateix va tenir un paper destacat en la formació del llenguatge arquitectònic del segle XI i, juntament amb personatges com Sant Ermengol, bisbe d’Urgell, promogué a Catalunya l’aparició i l’eclosió de la tendència arquitectònica llombarda.

Assemblees de Pau i Treva

Com ja hem dit abans, aquella era una època molt violenta. A les malvestats d’alguns senyors s’hi unien les dels malfactors, sovint persones desesperades degut a la misèria. Tot i que els senyors havien de protegir els seus vassalls, ningú no estava segur enlloc. Era perillós portar mercaderies i recórrer els camins. Fins i tot perillaven els cultius i els llocs sagrats. Es pensà doncs, establir algun sistema que minorés la violència i la inseguretat. Per això es promogueren assemblees on es prengueren acords de pau i de treves.

Aquesta iniciativa va ser promoguda per l’estament eclesiàstic i assumida pel poder sobirà, els Comtes de Barcelona, amb l’objectiu d’assegurar períodes d’interrupció (treves) de les contínues guerres privades entre senyors feudals i establir un sistema de garanties i immunitats per a la clerecia i la població civil. Per exemple, estava prohibit guerrejar des del divendres al dilluns i no es podia lluitar a prop de les esglésies.

La primera assemblea tingué lloc a Toluges, comtat del Rosselló, el 1027, amb la presència del bisbe Oliba de Vic. Al segle següent no es convocaren gaires assemblees i la majoria d’acords de pau i treva es prengueren en la mateixa Cort del príncep, que era comte de Barcelona i rei d’Aragó des del 1137. Moltes disposicions de pau i treva foren codificades en els Usatges de Barcelona, i s’incorporaren al dret civil i constitucional català baix-medieval i modern. Algunes han perviscut en el dret civil actual.

De la història al mite

Verdaguer en el poema Canigó, considerat el poema dels orígens de la nostra pàtria, mitificà l’Abat Oliba i els seus germans. Gentil, el jove heroi de la llegenda, és imaginat com el fill de Bernat Tallaferro. L’oncle que no perdona a Gentil la seva traïció, és Guifré. L’Abat Oliba, cap al final, rep la notícia de la mort de Tallaferro i se’n va a Sant Martí del Canigó on el seu germà Guifré resta greument malalt.

«Déu t’envia ‒diu Guifré‒; amb Tallaferro

vaig a sortir del terrenal desterro.

Si com ell ne sortís amb lo cor net!,

aquesta nit, de mon sepulcre a vora,

ha dat tres colps la maça avisadora

de nostre patriarca Sant Benet.

Celda, claustres, adéu cel de la terra,

port de la pau en esta mar de guerra;

adéu germans que amava amb tot lo cor,

com jo us hi tinc, teniu-me en la memòria,

ja me’n vaig a esperar-vos a la Glòria,

vora la font de l’eternal amor.

Ara que a mi l’avara mort m’espera,

una mercè us demano, és la darrera:

plantau la Creu, del Canigó al bell cim;

que a Déu alçats els amorosos braços,

hi endreci les mirades i los passos

i esborri en la muntanya lo meu crim».

Bibliografia:

Soldevila, Carles. Figures de Catalunya. AEDOS, Barcelona, 1955.

Trueta, Josep. L’Esperit de Catalunya. Selecta. Barcelona.