8. La catedral de Barcelona

Orientem-nos

Anem a la Catedral uns dies abans de Nadal. Tota la Avinguda de la Catedral està plena de botiguetes amb figures del pessebre, plantes ornamentals per aquestes festes. En front de la façana ens orientem: a ma dreta hi ha un tros de muralla romana, després d’una torre, el palau Episcopal. El carrer que tira amunt és diu precisament del Bisbe i va a parar a la Plaça de Sant Jaume, bon tros paral·lel al Palau de la Generalitat. A l’altra banda, a l’esquerra, hi ha la Pia Almoina i després el carrer de la Tapineria. Les sabates a l’Edat mitjana es deien tapins i en aquest carrer hi havia els tapiners i al voltant de la catedral, els edificis d’altres gremis d’artesans.

Unes escales ens porten a una explanada immediata a la façana de la Catedral: a mà dreta hi ha la Casa de l’Ardiaca i a l’esquerra, la Pia Almoina. La façana de la catedral és gótica, o millor dit neo- gótica, ja que no es va fer fins a finals del s.XIX.

Visió global. Espai exterior

Abans d’entrar-hi ens interessa tenir una visió global de l’edifici. Primer podem recórrer el perímetre. Les esglésies solien orientar-se en la direcció nord- sud des de la porta a l’absis. La façana ( afegida fa un segle) conté la portada principal centrada entre els panys de paret frontal amb finestres i moltes imatges. Vitralls renaixentistes i modernistes. L’agulla del cimbori és la part més alta de la construcció ( 70 metres) i està flanquejada per dues torres.

Si anem cap a l’Est, entrem en el carrer dels Comtes ( a l’altra costat tenia el Palau Reial dels comtes-reis amb el que la catedral comunicava per un pont, avui hi ha el palau del Lloctinent). Arribem a la porta de Sant Iu que continua cap amunt amb la torre vuitavada del Rellotge. Donem la volta als deu absis ja en el carrer de la Pietat. Des d’aquí podem veure el terrat amb les voltes estrellades, cada una corresponent a un absis i els arcbotants de la volta central més elevada. També podem observar els contraforts que separen cada absis i com aquests tenen dos nivells: el més baix sobresurt de la paret. Els dos tenen un finestral.

A l’altra banda hi ha les cases dels canonges i el conjunt amb aquesta part de darrera de la catedral constitueix un racó gòtic especialment màgic.

Donem doncs la volta i tornem cap a la façana. De seguida hi ha la porta de la Pietat ( amb aquesta clàssica escena a sobre). Després de girar entrem al carrer del Bisbe (al final del qual hi ha l’entrada al Palau Episcopal, que també comunicava per un pont elevat amb la catedral) i aviat trobem la porta de santa Eulàlia que és l’entrada habitual al Claustre. En girar pel carrer de Santa Llúcia hi ha l’entrada a la capella romànica d’aquesta santa adossada al claustre i al museu.

Per tenir una visió de conjunt externa hauríem d’aconseguir una vista aèria. Des de l’alta construcció del cimbori tocant a la façana, el teulat: la part central, més alta, correspon a la nau central , a cada costat un nivell més baix correspon a les naus laterals i a les capelles. Al final el sostre de la girola, una arcuació per cada absis.

Espai interior

Una gran nau allargada fins a l’altar major, amb una nau més estreta a cada costat n’és l’eix llarg interromput pel quadrat del cor. Immediatament abans de l’altar, el travesser ( transsepte) va de la porta de Sant Iu a la porta del claustre. Al costat de cada porta s’eleven les torres. Després de l’altar hi ha un espai semicircular transitable -la girola – fins als altars de cada un dels 10 absis.

Dimensions: 79x25 i 26 m d’altura en la nau central. Els campanars doblen aquesta altura aproximadament ( 54,70 m)

Si tenim el planell de la planta, podem veure les proporcions de l’edifici de l’església ( amplada d’un terç de la llargada, altura de la nau igual a l’amplada i la dels campanars doblen aquesta, és a dir no són massa alts comparats amb els d’algunes esglésies gòtiques europees).

El claustre quadrangular té una amplada semblant i una llargada inferior.

L’allargament de l’espai de les esglésies gòtiques des de l’entrada a l’altar subratlla la idea d’itinerari espiritual. En canvi en el gòtic català la gran amplada serveix més a la idea de reunió o assemblea. El presbiteri elevat té l’altar i un gran santcrist modern ( el retaule original es traslladà a la propera església de Sant Jaume del carrer Ferran quan les misses es començaren a fer cara al poble).

Moltes capelles tenen altars i retaules barrocs. Mirant a l’altar a la dreta hi ha els sarcòfags de Ramon Berenguer El Vell i Almodis fundadors de la catedral romànica anterior. Algunes capelles de la girola estan dedicades a gremis i els seus patrons: Sant Josep i el gremi dels fusters, i la de sant Antoni Abad, dels traginers. Destaca la capella del Sant Crist de Lepant on a més d’aquest crist que sembla ser que anava a la nau capitana de Joan d’Àustria, destaca el sepulcre barroc d’alabastre de Sant Oleguer que fou bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona al s.XII.

Construcció. El dia 1 de maig de 1298, festa de la Santa Creu (patrona de la Catedral a la que posteriorment s’hi afegí Santa Eulàlia), es va col·locar la primera pedra, com expliquen dues làpides que flanquegen la porta de Sant Iu. El rei era Jaume II, un dels fills de Pere el Gran, que va posseir durant uns anys el Regne de Múrcia i va annexionar-ne Alacant al de València, la reina era Blanca d’Anjou, una reina amant de les arts . El bisbe era Bernat Pelegrí. Es va començar per la porta de Sant Iu a la part de Llevant del creuer. Jaume Fabré fou un dels primers arquitectes i construí l’absis i el creuer. A finals del XIV es feren els campanars.

Per fer les naus es tardà més d’un segle. La construcció de les catedrals era lenta per les interrupcions causades per les guerres i les epidèmies. A mitjans s XIV a Barcelona hi ha la pesta que paralitza les obres.

Bernat Roca dirigí l’obra entre 1365 i 1388 . Va cobrir les capelles laterals i hi deixà a sobre uns grans espais dits tribunes, allunyant cap a l’exterior la paret de l’edifici. Així les finestres queden allunyades de la nau, difuminant la llum a l’interior. S’aconsegueix l’efecte de la penombra ambiental mentre l’altar és lluminós.

El claustre, una de les parts més belles de la catedral, s’acabà a mitjans s XV com també la sala capitular ( capella del Crist de Lepant)

La façana i el cimbori són de finals del XIX. El cimbori és una construcció poligonal, amb finestrals, acabada amb una cúpula i sol estar en la intersecció de les dues naus(creuer) , sobre l’altar major. A la catedral de Barcelona ja en l’edat mitjana és decidí fer-lo al peu de la nau, molt a prop de la porta d’entrada ja que el creuer estava acabat de feia temps. També ocorre a algunes catedrals alemanyes.

Contrasta la verticalitat de aquestes construccions (model europeu) amb la horitzontalitat de les naus, típica del gòtic català.

La cripta de Santa Eulàlia

El 10 de juliol de 1339 va tenir lloc el trasllat de les restes de Santa Eulàlia a la cripta. Feia poc més de 40 anys que s’havia començat la construcció de la catedral. Hi va assistir Elisenda de Montcada l'última esposa de Jaume II, que vivia retirada al Monestir de Pedralbes. El rei, que era Pere III, el Cerimoniós, va fer una festassa a la què hi va assistir el bo i millor de la reialesa i la noblesa del moment.

És un dels llocs més bonics de la catedral. Amb una volta baixa, dessota de l’altar major, aguantada per nervis. L’altar té l’urna amb la relíquia. Es una meravella artística amb escenes de la vida de la santa. Al fons hi ha el sepulcre primitiu i una inscripció explica la troballa de les relíquies durant l’excavació de Santa Maria del Mar.

El Cor revival del capítol general de l’Orde del Toisó d’Or

Imaginem que estem a la Barcelona de principis del XVI. No sé si ens haguéssim cregut a algú que ens digués que havia vist a Enric VIII d’Anglaterra! Doncs el 2 de març de 1519 va assistir a la reunió d’aquest Orde al cor de la catedral. Era molt jove, 18 anys i també ho eren altres membres com Francesc I de França amb 25, Lluís d’Hongria amb 13 i el mateix Carles V, amb 17.

L’emperador Carles, fill de Joana la boja i de Felip el bell era aleshores un príncep flamenc que no parlava ni català ni castellà, però ja era emperador feia un any per la mort del seu avi Maximilià. Quan es va celebrar el funeral a la catedral, Carles muntat a cavall va travessar el cor per passar davant el túmul...

Aquesta orde havia estat fundada pel Duc de Borgonya per propagar la fe catòlica. Encara avui el cor és un dels conjunts heràldics més extraordinaris que existeixen i un espai amb una decoració centreeuropea en una catedral mediterrània. Pere Anglada va treballar la trona de fusta i les cadires. Joan de Borgonya els escuts i llegendes en francès, llengua oficial de l’orde. Cada una té l’escut i els títols de l’il·lustre ocupant. Els seients en contenen un de més petit per recolçar -s’hi quan s’està dret ( se’n diuen significativament, misericòrdies). Tancant el cor per darrera hi ha uns magnífics relleus amb la llegenda de Santa Eulàlia de Bartolomé Ordoñez.

Els vitralls

A la façana hi ha vitralls renaixentistes i modernistes. Els del deambulatori són del XIV: el de la capella central amb la Santa Creu i santa Eulàlia , les advocacions de la catedral. Als costats Sant Pere i sant Joan Evangelista, realitzats sobre el mateix patró del dret i del revés. La vidriera de Sant Esteve inaugura un estil més elaborat, però el més destacat és el de Sant Andreu i Sant Llorens. El del baptisteri té ja influències renaixentistes.

El claustre i els Claperols, família d’escultors,

El claustre està enganxat a les naus pel costat oest i s’hi accedeix des de dins la catedral o des de fora pel carrer del Bisbe.

Fou construït durant els s XIV i XV. Consta de quatre ales formant un quadrat i un pati o jardí obert al mig. Les ales cobertes amb voltes de creueria són amples i tenen les capelles , algunes de confraries , altres amb les tombes modernes. Solen ser molt boniques les claus de volta. El pati de tarongers fou substituït pel considerat més romàntic a finals del XIX de palmeres i magnoliers. En el racó proper a la porta que comunica amb la catedral

El 1452 els canonges concedeixen a Joan Claperols el càrrec d’obrer de la Seu, amb caràcter vitalici. És l’autor entre altres obres de la clau de volta del templet que representa Sant Jordi lluitant contra el drac. Segons l’autor d’una guia de la catedral, aquest Sant Jordi «té una força sense violència indescriptible».

Era membre de una família d’escultors de la catedral. El seu pare, Antoni, decorà la part gòtica del cimbori i el capítol de Canonges de Barcelona el recomanà al de Lleida el 1454. Joan es va casar amb una filla del mestre major de la catedral de Girona, Jaume Servià.

Com veiem, els artesans de les catedrals, vertaders artistes, formaven un grup o gremi i es relacionaven amb els d’altres catedrals. Era força normal que quan acabaven la feina en una catedral, els contractessin en una altra. Vivien a la mateixa obra sovint en coberts anomenats lògies. Els mestres d’obres venien a ser els arquitectes. Persones generalment amb molt prestigi, vertaders responsables i autors de l’obra. Com és lògic tenien els seus secrets de fabricació i els gremis controlaven l’entrada de desconeguts. L’organització dels maçons, sembla deriva o evoca el gremi de constructors. En algunes catedrals hi ha jeroglífics o altres símbols corresponents al gremi i artistes que la construïren. A la de Barcelona es poden veure aquest símbols en forma de lletres majúscules algunes de color vermellós.

Contrariament a les esglésies i monestirs romànics, obra dels monjos, les catedrals eren obra del poble i especialment dels artesans, paletes i mestres d’obra. Una vegada acabades, el poble compartia amb el bisbe i canonges alguns serveis de la catedral: en les capelles es celebraven les reunions del gremi corresponent

La llegenda de l’Arbre de la Creu

Diu la llegenda que Adam ja vell envià el seu fill Set al paradís terrenal. L’Àngel guardià li dona 3 llavors de l’arbre del Bé i del Mal . Quan torna, el seu pare ja ha mort i planta les llavors sobre la seva tomba. Neixen un xiprer, una palmera i una olivera amb els troncs tant junts que formen una sola copa. Els israelites el porten en els seus freqüents trasllats. De la seva fusta se’n fa la creu on mor Jesús.

Aquesta llegenda i d’altres està representada en els frisos del claustre.

Les campanes, marquen el ritme de cada dia i de la història

Felip V manà destruir la campana Honorata que cridava a sometent durant el setge de Barcelona de 1714 en la guerra de successió.

En el campanar civil, la més gran és l’Eulàlia que pesa 3 tones. A sobre hi ha l’Honorata. En l’altra hi ha la Dolors, la Severa, la Tomassa...Convoquen als actes de la catedral però també marquen la vida civil. Quan es tancaven les portes de la muralla a la nit sonava el toc del seny o del lladre avisant del perill de transitar de nit pel perill de lladres...

La Catedral, escenari de les commemoracions i celebracions del país.

Ja hem vist algunes de les efemèrides de la vida de la mateixa catedral o de diverses ordes , però també s’hi anava a commemorar les victòries, a pregar en les calamitats (epidèmies, sequera...). Per ella o per la basílica i catedral romànica antecedents, han passat els 120 bisbes de Barcelona , des del primer que es coneix s.IV) fins a l’actual (Martinez Sistach) alguns sants i molts enterrats a la mateixa catedral om havien estat consagrats bisbes. També estan enterrats al claustre els mecenes de la façana, la família Girona. Bateigs, casaments, funerals de personatges històrics i de molts barcelonins normals i corrents...

BIBLIOGRAFIA

Liaño Martinez, Emma La Catedral de Barcelona . Everest

La catedral de Barcelona Escudo de Oro, 1996