06. Irene Polo (1909 - 1942)

Irene Polo, periodista

Va néixer a Barcelona el mateix any que hi esclatava la Setmana Tràgica i potser aquesta coincidència era com una premonició. Va ser una dona moderna, entusiasta, apassionada, la periodista catalana de més prestigi en els anys 30 del segle XX, que no obstant això va posar fi a la seva vida de manera brusca quan encara no havia fet els 33 anys. Tot i que va ser una periodista mediàtica, la seva existència s’ha mantingut molts anys en l’oblit: no apareix en les enciclopèdies ni en els diccionaris de referència. El cas d’Irene Polo és un exemple del que els va passar a moltes altres dones, l’activitat de les quals ha estat durant massa temps silenciada, com si no hagués existit.

Filla del Poble Sec, va ser la més gran de tres germanes. El seu pare, Antonio Polo, era guàrdia civil i va morir jove. La seva mare, Francisca Roig, va haver de tirar endavant la família amb la col·laboració de la filla gran, que va posar-se a treballar ben aviat. Com moltes altres dones del seu temps, que no tenien un accés fàcil a l’educació ni a la universitat, Irene Polo es va formar intel·lectualment de manera autodidacta.

Irene Polo va fer feines diverses abans de dedicar-se plenament al periodisme. Va treballar en un despatx, va fer traduccions del francès i va ser cap de publicitat de la productora cinematogràfica Gaumont a Barcelona. Durant uns anys va treballar en les oficines d’una petita empresa barcelonina, d’on va ser acomiadada el 1931, amb altres companys, per haver gosat protestar perquè l’amo pretenia abaixar el sou dels treballadors i treballadores per compensar les pèrdues del negoci que s’havien produït amb l’adveniment de la República (1931-36).

Aleshores tenia 22 anys i la seva actuació era testimoni del seu caràcter i les seves conviccions. Era una dona vitalista, moguda per uns ideals de justícia, que estava a favor de les innovacions i la llibertat que portaven els temps. Els anys de la República van ser uns anys de democràcia, però també de tensions entre els sectors immobilistes i progressistes de la societat catalana i espanyola. Irene Polo estava clarament a favor d’aquests darreres. Anava amb pantalons, que tot just s’acabaven de posar de moda entre les dones, freqüentava l’aeròdrom Canudas per volar en un d’aquells aparells que eren tota una revolució i es banyava sense roba a la platja del Prat de Llobregat perquè amb uns amics havien decidit d’anar-hi tot d’una i no tenien a mà els vestits de bany.

Va signar el seu primer article periodístic a la revista Imatges el 1930 i després va col·laborar en els diaris més importants de l’època, com La Humanitat (1931-32), La Rambla (1931-33), L’Opinió (1933-34), L’instant (1935) i Última hora (1935-36). Les seves cròniques sobre l’actualitat política, social i cultural li van donar prestigi de seguit. Amb intel·ligència i lucidesa, Irene Polo escrivia als diaris apassionadament i amb valentia, sense tenir por de manifestar la seva opinió personal.

Tractava amb ironia temes aparentment banals com la introducció dels pantalons en la vestimenta femenina, l’aparició de l’escot o la pràctica del nudisme, però també feia uns reportatges ben documentats de denúncia social sobre la mendicitat a la ciutat de Barcelona i posava en marxa campanyes per defensar una causa justa, com la que va llançar el 1933 des de les pàgines de L’Opinió per abaratir el preu del pa, que s’havia convertit gairebé en un luxe per a les butxaques més pobres. Aquest mateix any va col·laborar activament en la creació de l’Agrupació Professional de Periodistes.

Irene Polo també va tocar temes d’actualitat política. Va fer el seguiment de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya que van tenir lloc el 1932, amb la Generalitat acabada de restaurar i en les quals les dones no van poder votar perquè la legislació encara no els ho permetia. L’any següent va fer un reportatge sobre la situació de la immigració que treballava en condicions infrahumanes a les mines de Sallent, sense deixar de banda els problemes que es produïen en el poble amb l’arribada incontrolada de persones de tots els indrets de la península. El 1934 va viatjar a Madrid per assistir a la concentració feixista convocada per Gil Robles, que ella va explicar amb lucidesa en les seves cròniques. La dreta espanyola més ferotge començava a ensenyar l’orella i s’ensumava el final tràgic que aviat tindria la República.

El gener del 1936, quinze dies abans de les eleccions generals que havien de donar la victòria al Front Popular, Irene Polo va marxar cap a Amèrica com a responsable de publicitat de la companyia teatral de Margarida Xirgu (1888-1969). Havia conegut la gran actriu catalana nascuda a Molins de Rei feia pocs dies, quan l’havia anat a veure a Badalona per fer-li una entrevista, i van sintonitzar de seguit. Irene Polo va quedar fascinada per la personalitat de l’actriu, alguns deien que fins i tot se’n va enamorar, i es va implicar amb entusiasme en la gran aventura que se li oferia.

Després de viatjar durant tres anys intensos i estimulants amb la companyia de l’actriu, Irene Polo es va instal·lar a Buenos Aires el 1939, obligada a l’exili pel triomf de Franco en la Guerra Civil Espanyola (1936-39). El seu compromís ideològic amb la República va fer impossible el seu retorn a Barcelona, com també el de Margarida Xirgu. Irene Polo va aconseguir que la seva mare i les dues germanes anessin a viure amb ella a Buenos Aires, on va tornar a fer traduccions del francès i va ser directora de publicitat d’una empresa de perfumeries, un treball que no li agradava i que li ocupava moltes hores al dia. Tenia 30 anys i se sentia abatuda per la situació personal, per la tragèdia que acabava de viure l’Estat espanyol, pel nazisme que s’havia escampat per Europa i per l’inici de la Segona Guerra Mundial (1939-45). Irene Polo va entrar en una fase de depressió nerviosa i es va suïcidar a Buenos Aires el 1942.