10. Isabel Coixet (1960)

Isabel Coixet i Castillo

Directora de cinema i creativa de publicitat coneguda internacionalment que consta com la primera dona catalana que ha dirigit professionalment una pel·lícula. Els seus espots publicitaris, vídeo clips, documentals i pel·lícules, que s'han vist per les pantalles de tot el món, han guanyat diversos premis i li han donat un prestigi ben merescut, però no li han fet perdre l'esperit crític ni les ganes d'implicar-se en les necessitats de les persones ni de comprometre's amb els col·lectius que pateixen. Com ella mateixa diu, el que filma no és només un producte "sinó una història d'algú que necessita alguna cosa". Isabel Coixet és capaç d'explicar aquesta història en moltes llengües, ja que en parla fluidament cinc.

Nascuda a Barcelona en els anys que començava l'obertura del règim franquista, Isabel Coixet Castillo va encetar la seva relació amb el cinema de ben petita i per culpa de la seva àvia, que venia entrades al darrere d'una taquilla. La néta, que li feia moltes estones de companyia, es mirava embadalida els cartells que anunciaven les pel·lícules i somiava desperta en tot aquest món de màgia i de glamour. Però el seu somni infantil no era el de ser una estrella com les de Holywood, sinó que s'imaginava a si mateixa inventant-se històries i filmant-les després amb una càmera de debò. A banda d'aquesta idea, que l'obsessionava, Isabel era una nena com totes les altres: anava a l'escola, on no s'ensenyava català ni en català perquè durant la dictadura estava prohibit, jugava amb les seves amigues i amics, i el 1967, quan tenia 7 anys, feia la Primera Comunió. Per celebrar la festa familiar, Isabel no va demanar els regals que volien totes les altres nenes, com ara una nina, un braçalet o vestits, sinó que va voler que li compressin una càmera de filmar. N'hi van regalar una de 8 mil·límetres i així va començar a fer les seves primeres pel·lícules. El 1978, quan ja havia acabat els estudis secundaris, va entrar a la Universitat de Barcelona, on va estudiar història contemporània. Ben aviat va començar a combinar els estudis amb la feina i així el 1979 va escriure guions per a còmics per a l'Editorial Bruguera, i entre el 1980 i el 1985 va escriure articles i entrevistes sobre cinema a les revistes Sal Común i Fotogramas. En aquests anys va rodar films experimentals amb els trossets de cinta que arreplegava de les oficines i va prendre un parell de decisions que li van modificar del tot la vida: va optar per estudiar idiomes i per viatjar, amb la intenció de conèixer persones i costums diferents als seus. El 1983 va acabar la carrera d'història i es va llicenciar amb una tesina sobre el cinema dels anys 70.

El 1984, als 24 anys, Isabel Coixet va dirigir el seu primer curtmetratge seriós. Com que volia anar més enllà de Catalunya, el va rodar en castellà, li va posar el títol de Mira y verás i el va presentar al Festival de Cine d'Alcalá de Henares, on va guanyar el segon premi. Acabava d'iniciar així un dels camins de la seva vida professional, que va continuar amb les quatre pel·lícules que fins ara ha fet, que han rebut molt bones crítiques i premis diversos. Ha escrit els guions i ha dirigit Demasiado viejo para morir joven (1988), una història urbana rodada a Barcelona, Things I never told you (1995, Coses que mai no vaig dir-te), rodada als Estats Units en anglès i protagonitzada per actors i actrius de renom internacional, A los que aman (1998) una romàntica, poètica i trista història d'amor, i My life without me (2003, La meva vida sense mi), una pel·lícula molt sensible sobre la mort que va obtenir un gran èxit al Festival de Berlín.

Des del 1985 ha compaginat la direcció de pel·lícules amb la tasca de directora creativa d'agències de publicitat (JWT, Target, Eddie Saeta), fins que l'any 2000 va crear a Barcelona la seva pròpia productora, Miss Wasabi Films, on treballa actualment. Per a clients com Danone, BMW, Ikea, Renault o Evax ha dirigit espots publicitaris per tot el món i també video clips de músics ben diversos, com Alejandro Sanz o Sexy Sadie.

Isabel Coixet és també una dona compromesa amb el seu entorn, que voldria canviar amb la seva càmera per convertir-lo en un món més solidari i just. Per això va començar a rodar un documental l'any 2000 sobre la violència domèstica, que no va acabar, i el 2002 en va rodar un altre sobre el dolor de les persones que havien sobreviscut a la tortura a Turquia, la Índia i Sarajevo. Era un encàrrec per a Canal Plus que portava per títol "Viaje al corazón de la tortura". El 2004 va publicar un llibre, La vida és un guió, sobre la seva última pel·lícula i va destinar els beneficis a l'associació de dones contra la violència familiar Tamaia, que entre d'altres activitats organitza seminaris per a adolescents en instituts.

Isabel Coixet sempre explicarà històries molt humanes, ja sigui en forma de pel·lícula, de documental o de vídeoclip, perquè sap connectar amb els sentiments dels personatges que filma i també amb els de les persones reals que s'asseuen al cinema o davant de la televisió. I és que l'entusiasme amb què Isabel Coixet es mira les històries des de dins de la seva càmera es reflecteix intensament a les pantalles.