08 RAMON TURRÓ (1854-1926)

PIONER DE LA SALUT PÚBLICA

Epidèmies portades per l’aigua

Avui sabem com n’és de necessari que l’aigua que bevem sigui potable. Sabem també el per què. Els microbis, agents de les infeccions, viuen en l’aigua, i si bevem aigua contaminada, aquests microbis infecten el tub digestiu i causen trastorns com vòmits i diarrees. A més, també poden passar a la sang i produir una greu infecció general.

També sabem com es contamina l’aigua. L’aigua de les fonts dels rius segurament és incontaminada però, a mesura que aquest passa per pobles, fàbriques i granges, es contamina, i l’aigua subterrània que alimenta les fonts i els pous també es pot contaminar per filtracions de residus animals i d’aigües residuals. Abans, es pensaven que des d’una població a una altra el riu es purificava, però això no es cert. Quan l’aigua d’una població està contaminada, la infecció afecta a molts o a tots els habitants i es produeix una epidèmia.

Conducció de l’aigua potable a Barcelona

A principis del segle XIX, els barcelonins agafaven l’aigua dels pous comunitaris, dels rius Besós i Llobregat i del canal de Montcada (Rec Comtal), existent ja a l’època romana. El 1825, s’inicia el projecte de canalització de l’aigua a partir del rec Comtal cap al Raval (fins a la Font de Santa Eulàlia a la Plaça Padró), al que seguirien altres conduccions. Empreses estrangeres construeixen conduccions per a particulars.

El 1909 les aigües es comencen a municipalitzar amb l’oposició de propietaris de mines i pous i de les companyies privades que construïen pous i conduccions.

El jove Turró es desil·lusiona amb els estudis de l’època

Ramon Turró va néixer a Malgrat de Mar el 1854. Era el novè d’una família pagesa. Ja de petit era un personatge especial. Tenia més tirada a anar a caçar granotes que als estudis que trobava avorrits... És posà a treballar sense haver acabat el batxillerat... Tampoc acabà medicina, segons un periodista ”profundament desil·lusionat amb la manera memorística, encarcarada i tan allunyada de la pràctica amb què s’impartien moltes disciplines”.

Quan va morir la seva mare, va tenir una forta crisi. S’apuntà a una partida de soldats liberals (sipaios) en lluita amb els carlins. En una escaramussa són acorralats i només pot fugir tirant-se de cap al mar. Marxa a Madrid on treballa d’auxiliar en un diari. Però també escriu articles científics que mostren la brillantor i l’alt nivell científic que té.

Seriositat i pulcritud en el treball de laboratori

Al 1884, als 30 anys, torna a Barcelona, cridat per Jaume Pi Sunyer, per treballar en el laboratori de la Facultat de Medicina. També té un laboratori a casa seva (al Raval) on realitza proves microscòpiques per a molts metges. (Feia només 2 anys que Koch havia descobert el bacil de la tuberculosi que porta el seu nom).

Als 33 anys, ingressa al Laboratori Municipal, que dirigeix el Dr. Ferran, inventor de la vacuna contra la ràbia. Ferran tenia molta intuïció però havia comès moltes errades per precipitació, a vegades de conseqüències fatals per els malalts. Turró, que “era un home metòdic i respectuós dels procediments científics i no podia sofrir la descurança ni les imprecisions”, i Ferran varen xocar, fins a tal punt que Turró deixa el Laboratori Municipal.

Entretant, havia fet, en un any, la carrera de veterinari a Santiago de Compostela. Quan Ferran és finalment destituït, Turró torna al Laboratori Municipal. És llavors que succeeixen els esdeveniments de l’epidèmia de tifus i els èxits de Turró i el prestigi del Laboratori.

La gran epidèmia de tifus

El 1914, any en què comença la Primera Guerra Mundial, a Barcelona hi ha una gran epidèmia de tifus, malaltia molt contagiosa, que afecta a 25.000 persones de les quals en moren 2.267. El Laboratori Municipal, dirigit ara per Turró, fa prospeccions i troba que el canal de Montcada ha estat contaminat pel microbi del tifus, probablement a Sant Andreu, i insta l’Ajuntament a tancar-lo. De totes maneres, la ignorància, les enveges, les rivalitats i els interessos particulars de les companyies d’aigües aconsegueixen crear confusió al voltant del contagi i s’arriba a propagar molt més, ja que totes les aigües de la ciutat estaven contaminades. Finalment, quan l'Ajuntament fa cas a Turró i mana tancar l’aigua de Montcada, s’aconsegueix acabar amb l’epidèmia.

Com un mapa detecta l’origen de la contaminació

Paral·lelament unes altres dades donaran la raó a Turró. Amadeu Hurtado, l’advocat de la Societat General d’Aigües fa una creu en un mapa sobre el domicili de cada mort de febre tifoidea, la llista dels quals apareix al diari “Las Notícias” cada dia. Les creus s’acumulen en determinats carrers i així demostra que els morts es concentren en els habitatges que beuen aigua de Montcada: al Barri Vell, Eixample, fins al Consell de Cent i La Barceloneta.

Una personalitat polifacètica

“Ramon Turró va ser una personalitat polifacètica, de variats interessos, enemic dels ensenyaments tronats i encarcarats, autodidacte i ferm introductor de la microbiologia i la medicina experimental a casa nostra”. Lluís Martínez sintetitza així el personatge, al començament del seu interessant article a un suplement dominical de l’Avui.

Sempre va tenir interessos polítics i filosòfics, com ho demostra el títol de l’obra que va escriure “Els Orígens del coneixement: la fam”. Era un gran polemista i participava en tertúlies i en polèmiques.

Tenia amics de ideologies molt variades. Un d’ells va ser Mossén Cinto Verdaguer, el gran poeta català. Turró va demostrar la seva fidelitat donant-li suport quan ho va necessitar. Va escriure un article --“Verdaguer vindicado”- en contra dels perseguidors de Verdaguer.

Malgrat no ser metge, el seu prestigi és tan gran que ingressa en la Real Acadèmia de Medicina.

Mor el 1926, als 72 anys, a casa seva al carrer Notariat del Raval.