04. Mercè Rodoreda (1908 – 1983)

Mercè Rodoreda

Autora de novel·les, contes, obres de teatre i poesia, és una de les grans novel·listes del segle XX i la novel·lista catalana més important de tots els temps. La seva obra literària, que ha estat traduïda amb èxit a més de vint llengües, està tan estretament vinculada a la seva vida i a la seva ciutat, Barcelona, que ens deixa veure-hi la seva trajectòria personal i els esdeveniments que van impactar el seu país. La qualitat de la seva obra li va ser reconeguda el 1980 en atorgar-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i la seva capacitat de connectar amb els sentiments de les persones i de descriure èpoques i personatges es va veure compensada amb la conversió de La Plaça del Diamant en pel·lícula el 1982 i de Mirall trencat en una sèrie televisiva el 2002.

Mercè Rodoreda i Gurguí, filla única d'un matrimoni de classe mitjana, va néixer en un casalot del barri barceloní de Sant Gervasi, on vivia també Pere Gurguí, el seu avi matern. Va tenir una infantesa feliç, envoltada de les flors del jardí de casa i de l’afecció al teatre que compartien els adults: l’avi havia fet construir un monument a Jacint Verdaguer en el jardí i el pare llegia en veu alta sovint per a tota la família. La llengua i la cultura catalanes eren respectades i estimades per tots. Com molts nens i nenes de la seva època, Mercè Rodoreda va anar poc a l’escola, només entre els 7 i els 10 anys, en què va rebre una educació bàsica, però en llengua castellana. Era el 1915-18, Europa estava immersa en la Primera Guerra Mundial (1914-18), Catalunya vivia enmig de lluites socials i reivindicacions obreres i la família Rodoreda Gurguí passava per moments de dificultats econòmiques. El 1924, quan Mercè Rodoreda era una adolescent de 16 anys, va tenir lloc el primer esdeveniment personal dolorós que va ser la mort de l’avi, amb el qual se sentia molt vinculada. Potser per això la seva adolescència va ser infeliç i solitària, amb els anys que li anaven passant sense sortir massa de casa, amb l'únic consol de la lectura.

Quatre anys més tard, el 1928, es va casar amb el seu oncle matern, que havia tornat d'Amèrica força ric. Joan Gurguí, que tenia 34 anys, es presentava com un príncep blau que va saber enamorar una noia de 20 sensible com ella, però que la va desencantar de seguit. Si bé el 1929 va néixer el seu únic fill, Jordi, el matrimoni es va separar al cap de pocs anys. En la seva novel·la Aloma, podem suposar que Mercè Rodoreda parla emotivament d'aquesta experiència personal ben traumàtica.

A partir de la proclamació de la República (1931), Mercè Rodoreda va iniciar amb molta intensitat una vida nova, la d’escriptora. Va començar a publicar articles i narracions en revistes de l’època i el 1932 es va editar la seva primera novel·la. El 1937 va guanyar el Premi Crexells amb Aloma i aquest mateix any va entrar a treballar a la Institució de les Lletres Catalanes, acabada de crear pel govern de la Generalitat de Catalunya. El país vivia de ple la Guerra Civil Espanyola (1936-39), i ella va tornar a veure de prop la cara de la mort: el seu pare va morir el 1938. També va veure el rostre de l'amor un altre cop, ja que va tenir una relació breu amb Andreu Nin (1892-1937), polític i escriptor comunista, paradoxalment mort a mans dels comunistes stalinistes.

La seva implicació amb el govern català de la República la va obligar a emprendre el camí de l'exili el gener del 1939. Com moltes altres persones, Mercè Rodoreda va haver de marxar de pressa del país i va haver de deixar dolorosament enrere la seva mare i el seu fill. Els primers anys d'exili els va compartir a França amb l'anomenada Colla de Sabadell, formada per escriptors, poetes i intel·lectuals que també s'havien compromès amb la República entre els quals destacaven el poeta Joan Oliver (1899-1986), conegut com Pere Quart, i el novel·lista Francesc Trabal (1899-1957). Amb l'intel·lectual més influent del grup, que es deia Joan Prat (1904-1971), que signava els seus escrits amb el pseudònim d'Armand Obiols i vivia separat de la seva dona, Mercè Rodoreda va tenir una llarga i complexa història d'amor que va durar fins que ell va morir.

Els anys d'exili van ser molt difícils per a tothom. Mercè Rodoreda va arribar a passar gana i va haver de treballar molt cosint camises i roba interior. En aquests anys també va començar a escriure poesia i a pintar, perquè com deia ella, "havia de fer una cosa o altra que m'agradés, al costat de les que havia de fer per força, perquè estic segura que si no, m'haurien hagut de tancar". El 1946 es va instal·lar a París i el 1954 a Ginebra, on va viure amb Armand Obiols. Tenia aleshores 46 anys.

A finals dels anys 50 va començar el reconeixement públic com a escriptora. Va començar a guanyar premis (el primer va ser el Víctor Català, que va obtenir el 1957 amb Vint-i-dos contes) i va publicar moltes obres, com La Plaça del Diamant (1962) que no va guanyar el premi Sant Jordi de 1960 però que ha estat considerada una de les novel·les que millor expliquen la postguerra catalana i espanyola, El carrer de les camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), Mirall trencat (1974), etc.

Però en aquests anys d'èxits literaris la mort va reaparèixer amb força en la seva vida. Si el 1964 va morir la seva mare i dos anys després el seu marit, la desaparició que més la va colpir va ser la d'Armand Obiols, que va morir a Viena el 1971 i va ser com si a ella la partissin cruelment pel mig. Mercè Rodoreda tenia aleshores 63 anys i va decidir tornar aviat definitivament a Catalunya.

Mercè Rodoreda es va acabar instal·lant a Romanyà de la Selva, on havia anat per primer cop el 1972, perquè era un lloc tranquil i envoltat de naturalesa, l’ideal per passar els seus últims anys de vida. Mercè Rodoreda va morir d'un càncer en una clínica de Girona el 1983. Tenia 75 anys i va ser enterrada a Romanyà, en un cementiri petit que semblava ben bé un jardí vora el mar, com diu el títol d’una de les seves grans novel·les.