03. Jaume I el Conqueridor

Afirmació i valentia de joventut

Sortosament per a Jaume, al castell de Montsó hi havia també el seu cosí Ramon Berenguer de Provença d’una edat similar. Els dos cosins van fer una bona amistat que va suavitzar la duresa d’una educació molt estricta. Des d’allí va seguir amb inquietud la situació força inestable dels seus regnes, on els nobles aprofitaven que el rei era un nen per prendre’s la justícia pel seu compte. Quan tenia nou anys sortí del castell i la primera cosa que va fer va ser visitar el monestir aragonès de Sixena, on hi havia la tomba del seu pare, pel qual va mantenir sempre una gran veneració.

Ben aviat va haver d’imposar-se a uns nobles que no sempre eren fidels al jove rei.

Cultura i sensibilitat

Malgrat la seva escassa educació cultural, demostrà interès per la cultura. N’és una mostra la seva preocupació per fer escriure la crònica del seu regnat, que va inaugurar la sèrie de cròniques que han fet famosa i única la nostra documentació històrica.

Demostrà també la seva sensibilitat en el seu tracte amb les persones, tant si es tractava de persones nobles, com de la gent més humil de qui es preocupava sincerament. Potser per això va ser un rei molt estimat pel seu poble. Uns exemples d’aquest tarannà el veiem en uns episodis de la conquesta de Mallorca. Després de la victòria de Portopí, quan Jaume perseguia els sarraïns (àrabs), l’avisen que han mort els nobles catalans Guillem i Ramon de Montcada. Malgrat que els Montcada no havien estat un exemple de fidelitat, fa marxa enrere, plora sobre els cadàvers i els vetlla durant la nit. En una altra ocasió, al rei moro de Mallorca li salva la vida quan l’havien enxampat fugint i l’anaven a matar.

Generositat i diplomàcia

Segons alguns, fins i tot era massa generós. Ajudà el rei de Castella, que era el seu gendre, a conquerir Múrcia i un cop guanyada als sarraïns la hi va lliurar en compliment d’acords anteriors. S’estimava més resoldre les qüestions diplomàticament que no pas a través de la guerra. Així ho féu amb els seus drets sobre la Provença, als quals renuncià a canvi de que el rei francès renunciés als drets que tenia sobre Catalunya.

Jaume I fou un gran rei des de molts punts de vista. Tan bon guerrer com estrateg (per això va rebre el sobrenom d’El Conqueridor), tan bon organitzador com bon governant, home de paraula i fidel complidor dels pactes amb amics i enemics.

L’orde de la Mercè

En Pere Nolasc, que havia estat mestre del rei Jaume, fundà l’orde dels mercedaris, amb la finalitat de redimir els cristians captius en terres àrabs. Una llegenda popular ens parla d’aquesta fundació per part de Pere Nolasc, del rei en Jaume i de Raimon de Penyafort, confessor i amic del rei.

Aquest orde fou molt popular perquè els frares van aconseguir tornar molts catalans captius a la seva llar. A vegades fins i tot, els frares mercedaris que anaven a redimir els captius es quedaven en el lloc d’alguns d’ells.

La seva popularitat i la implantació de l’orde a Barcelona van fer que temps més tard la Mare de Déu de la Mercè esdevingués copatrona de la ciutat al costat de Santa Eulàlia..

Les conquestes de Mallorca i València

En Pere Martell, un ric comerciant de l’època, sembla que li va proposar al rei en Jaume conquerir Mallorca com una fita per al comerç als països mediterranis. Les Illes Balears estaven sota el domini àrab i eren un regne independent del Califat de Còrdova. El fet és que el rei ho va proposar en una assemblea de Barcelona i tothom hi va estar d’acord. Després d’un any de preparació, l’esquadra sortí de Salou.

La conquesta no fou fàcil. En la batalla de la Serra de Portopí,com ja hem dit, moriren els Montcada. Madina Mayurga (el nom àrab de Ciutat de Mallorca) va caure després de tres mesos de setge.

Menorca no fou conquerida, però passà a pagar impostos a Jaume I.

El regne àrab de València era també un país pròsper: a més d’una rica agricultura amb un sistema de rec envejable, tenia indústries de seda, paper, cuir... També era un regne àrab independent. En aquest cas, sembla que qui va aconsellar el rei sobre la conveniència de conquerir aquest regne va ser Hug de Forcalquer, un dels principals capitans del rei en Jaume. El rei es va decidir a atacar València per avançar-se a alguns nobles aragonesos que volien conquerir aquelles terres pel seu compte (1245)

Després de les conquestes, va venir la repoblació dels nous territoris. Els nobles que acompanyaren el rei foren recompensats amb terres i foren els nous senyors d’aquests regnes. També eren necessaris pagesos i artesans. En el cas de Mallorca, els repobladors foren catalans. A València, els territoris marítims foren repoblats per catalans i els interiors, per aragonesos. Jaume I va dotar aquests nous regnes d’estructures semblants a les catalanes (corts a València i delegació mallorquina a les corts de Barcelona). Cada regne era independent dels altres, però estaven units en la persona del rei. El conjunt del territori format pels nous regnes conquerits junt amb Aragó i Catalunya va rebre el nom de Corona Catalano-Aragonesa i la casa comtal catalana era coneguda com els comtes-reis.

Jaume I va viure 68 anys, que en aquella època era molt de temps. Es va posar malalt a Xàtiva, on es trobava combatent els àrabs que tornaven a amenaçar València, llavors es va retirar a Alzira, on va empitjorar i en veure propera la mort, es va fer vestir amb l’hàbit del Císter i es va fer dur a Poblet. Però no hi arribà viu, va morir a València i va ser enterrat al mateix monestir de Poblet on havia volgut passar els seus últims dies.

La llegenda del rat penat de l’escut de València

Si us fixeu en l’escut de València veureu que té, a més de les quatre barres, una rata-pinyada amb les ales esteses. Una llegenda pretén explicar-ho. Quan el rei Jaume assetjava la ciutat de València, un rat penat l’advertí de la proximitat d’uns àrabs que estaven a punt d’atacar-lo. Les coses varen anar així. Una nit quan tots dormien amb tranquil·litat convençuts de que els àrabs eren dins la ciutat, de cop un soroll estrany despertà al rei i els seus cavallers. Escoltant atentament descobriren que s’estaven atansant un nombrós grup d’enemics que intentaven sorprendre’ls. Alertats així reaccionaren ràpidament i pogueren foragitar els assaltants. Jaume volgué saber qui havia fet el soroll que els havia salvat. Descobrí que era un rat penat que havia fet niu a la part superior de la tenda reial. Jaume que era sensible a la natura i en especial als animals, des de llavors va tenir una especial consideració pels rats penats i fins i tot n’incorporà un al seu escut.

Visita a les tombes reials de Poblet

La seva tomba primitiva es va situar al creuer, en un vas de pedra sense decoració; al llarg del temps va anar sofrint transformacions, i quan Pere III va decidir enterrar-se amb tots els seus descendents a Poblet fent un panteó reial del casal dels Comtes-reis, situà en lloc preferent la tomba del rei en Jaume.

L’estàtua jacent que actualment es troba a la seva tomba és obra de Frederic Marés està feta d’alabastre i tant el rostre com tota la figura mostren una gran serenor: El monarca porta una dalmàtica i els atributs reials: corona i espasa.

Si s’observa be l’estàtua, i a partir de la diferència del color de la pedra, es distingiran fragments conservats de l’escultura original que fou destruïda l’any 1835, i en la qual el rei va vestit de monjo.

Segons Romà Comamala, Jaume I, “figura cavalleresca, franca, humaníssima, continua avui, com en la seva època, guanyant-se el cor del poble”.

BIBLIOGRAFIA

Soldevila, Ferran Jaume I el conqueridor. Ed.Aedos, Barcelona 1969

Comamala, Romà. Iniciació a Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat,Barcelona 1975

Novell, Maria. Jaume el Conqueridor. Josep Granyer, Barcelona 1972