Els viatgers necessiten orientar-se. Saber on estan i cap on han de tirar per arribar al punt de destí. Ara ho tenim fàcil: viatgem en mitjans com ara automòbils amb navegador; trens que ja tenen marcat el camí per les vies fèrries; en vaixell o avió que compten amb aparells sofisticats i professionals pilots. Però els viatgers de l’antiguitat o medievals, especialment els que ho feien en vaixells, ho tenien més pelut.

Un punt en el mapa ve determinat per dues coordenades:

• La Latitud: distancia en línia recta des de l’equador (és el paral·lel del punt).

• La Longitud: distancia des del Meridià 0, o de Greenwich (és el meridià del punt).

L’astrolabi i el nocturnlabi servien per determinar la latitud. Constava d’una roda de metall o fusta on constaven els graus (0º en l’Equador) i una alidada o guia mòbil. El procediment era, al migdia:

• apuntar al sol (de dia) o estrella polar (de nit) amb l’alidada mòbil de l’aparell. El número per on passava l’alidada era l’altura des l’horitzó al zenit;

• anar a unes taules que indicaven l’hora i la latitud.

La longitud és més difícil de amidar i de fet no es pogué saber fins que es va comptar amb rellotges. De fet els vaixells recorrien la distancia en línia recta vertical en la línia Nord-Sud que els indicava l’astrolabi i desprès l’horitzontal fins al punt de destí.

Gerbert d’Orlach era un jove frare del segle X que s’havia format a Ripoll. Allà havia après matemàtica i també a construir i llegir astrolabis. Més tard va ser papa (Silvestre II) i publicà obres de matemàtiques.

El vaixell amb el que viatja a Roma enmig d’un temporal perd el rumb. Gràcies a Gerbert, que sap manejar l’astrolabi, troben la seva situació i doncs el camí per arribar a la capital de la cristiandat.