02. Ermessenda de Carcassona

Si visiteu la catedral de Girona podreu veure a costat i costat de l’altar major els sepulcres gòtics de la comtessa Ermessenda i del seu besnét Ramon Berenguer II. El 1982, amb motiu de la commemoració del 900 aniversari de la mort del comte Ramon Berenguer II, foren oberts els dos sepulcres per procedir-ne a la restauració. A l’interior aparegueren els sarcòfags originals romànics –perquè la comtessa Ermessenda va viure entre el final del segle X i el 1058 en què morí a Sant Quirze de Besora (Ripollès), per tant, en plena època romànica feudal -. A la cara frontal del sarcòfag es van veure una sèrie de pals daurats i vermells alternats, pintats de dalt a baix. Vet aquí, potser, el més antic testimoni del senyal del casal comtal de Barcelona que, amb els anys, esdevindria la bandera catalana. Estem parlant, doncs, d’una dona noble que governà amb energia, disposà d’una privilegiada posició econòmica i actuà políticament ja des dels anys més antics del naixement de la nació catalana. Que estigui enterrada a la catedral de Girona no és casualitat perquè ella havia promogut, juntament amb el seu germà Pere, bisbe de Girona, la construcció del temple (1015) en el mateix lloc que ocupava l’antic temple romà.

Parlant de temps tan antics és lògic que hi hagi dades de la seva biografia que els historiadors discuteixen: per exemple, la data del seu naixement, que alguns situen el 972 i altres el 975 i altres simplement al darrer quart del segle X; uns li atribueixen un únic fill – Berenguer Ramon- i altres, a més d’un altre fill, mort encara infant, una filla, Estefania, futura reina de Navarra. Sí que sabem del cert que va tenir una vida excepcionalment llarga i que va morir amb més de vuitanta-cinc anys.

Com que Ermessenda va viure tants anys, en una època en què l’esperança de vida no sobrepassava els 25-30 anys fins i tot entre la gent privilegiada, va viure la mort del seu marit, el comte de Barcelona Ramon Borrell (1018) i del fill, Berenguer Ramon I dit el corbat, i aquestes morts van fer que Ermessenda fos comtessa cogovernadora dues vegades, com a tutora en la minoria d’edat del seu fill Berenguer Ramon I i en la del seu nét Ramon Berenguer I. Per això també en aquella època tenien tanta importància els testaments, les donacions i altres actes jurídics relacionats amb la mort dels nobles.

Coneixem, tanmateix, molts fets de la seva vida. Ermessenda és de família de la noblesa occitana, filla del comte Roger I de Carcassona i la seva muller Adelaida. Al voltant de l’any 993, aquesta noia noble de remarcable bellesa es casa amb el comte de Barcelona Ramon Borrell: ella tenia uns vint-i-un anys i ell uns vint -i- cinc. És un casament que mostra una vegada més l’estreta relació entre Occitània i la naixent Catalunya: En quina llengua es parlava el nou matrimoni? Hem de suposar que, mentre tots els documents escrits durant la seva vida estan en llatí –la llengua de l’escriptura d’aleshores- , ells parlaven en l’occità i català naixents, que devien ser llengües molt acostades.

Des del seu casament, Ermessenda col·labora estretament amb el seu marit en tots els aspectes de la governació de les terres catalanes i occitanes, tant els militars com els econòmics, religiosos i civils. Ermessenda viu en una època i un país que estava construint-se com a nació catalana confrontat amb el poder islàmic del califat de Còrdova, al mateix temps que construïa les eines jurídiques, polítiques i econòmiques del poder feudal cristià a les terres catalanes.

La confrontació amb el poder islàmic és constant per terra i mar: si el 1003 Manresa és arrasada pels sarraïns, el 1010 el marit d’Ermessenda, el comte Ramon Borrell de Barcelona i un exèrcit de milers de catalans saqueja Còrdova i s’emporta un gran botí. La comtessa acompanya el seu marit en algunes expedicions militars a les fronteres de l’Ebre i el Segre (1015) i fa una visita a la cort musulmana de Saragossa. El 1018 el normand Roger de Toëny l’ajuda a reduir les accions de pirateria del rei sarraí de Dènia i les Balears, que li acaba pagant un tribut.

La construcció del poder feudal porta Ermessenda a senyorejar sobre una gran quantitat de castells, fortaleses i dominis de terres, que va fer servir per impulsar amb eficàcia la tasca de repoblació i colonització del país i per fer una política d’influència sobre altres comtats catalano-occitans. Sabem que va influir molt poderosament en l’església i en la designació del seu germà Pere de Carcassona com a bisbe de Girona (1010) i a l’enlairament de l’abat Oliba a la seu de Vic.

El 1018, es queda vídua i el testament del seu marit la deixa com a titular vitalícia dels seus comtats en domini comú amb el seu fill de dotze anys, Berenguer Ramon I. Ella, doncs, d’acord amb el dret de l’època, esdevé senyora i usufructuària del patrimoni del marit i tutora del fill, sempre que no es tornés a casar.

Aleshores, Ermessenda es fa càrrec del govern i s’envolta de consellers de gran vàlua com Oliba, bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà, el jurista Ponç Bonfill Marc, preceptor del jove comte, els nobles Gombau de Besora, Bernat de Gurb, Guerau de Cabrera, Amat Elderic d’Oris, que va ser el primer senescal comtal, és a dir, el primer funcionari de palau alhora cap de govern i cap de l’exèrcit, almoiner i encarregat d’organitzar els viatges del sobirà.

El 1023 la comtessa regent tingué dificultats amb el seu fill de 17 anys, que reclamava poder governar tot sol, malgrat els drets de la mare derivats del dot i el testament del marit. Les tensions foren resoltes amb un acord en virtut del qual la comtessa oferia en penyora una trentena de castells.

La mort del fill el 1035 porta Ermessenda a un nou període de corregnat i tutoria, aquesta vegada dels seus néts Ramon Berenguer I, Sanç i Guillem. Amb Ramon Berenguer assisteix a la consagració de les seus de Vic i Girona (1038).

Les relacions amb el nét són conflictives perquè Ramon Berenguer I vol prescindir de la tutela de la seva àvia i potser qüestionar els seus indiscutibles drets al corregnat. Les friccions són constants i els acords i desacords també. El 1041 l’àvia Ermessenda es retira a Girona on exerceix un domini total sobre les seves nombroses terres, protegint-les dels atacs dels pirates sarraïns i invertint molts cabals en fundacions religioses fonamentals per enfortir la repoblació. El desacord més greu amb el nét és arran del tercer matrimoni d’aquest amb Almodis de la Marca (1052); els caràcters forts de les dues dones provoquen grans tensions. Ermessenda usa les seves influències prop del Papa per aconseguir l’excomunió del seu nét i la seva muller, excomunió que, cinc anys després, és aixecada a petició de la pròpia Ermessenda, després d’un nou acord amb el seu nét pel qual cedeix molts dels seus drets sobre les terres, castells i bisbats a canvi d’unes simbòliques mil lliures d’or.

Finalment, amb més de 85 anys, Ermessenda es retira als seus dominis de Besora on atorga un testament que demostra la seva brillant posició econòmica i la seva vinculació amb l’església doncs fa moltes donacions a establiments religiosos, inclòs Sant Pere de Roma.

Fonts bibliogràfiques:

Abadal i de Vinyals, Ramon d’ (1986) Dels visigots als catalans. Barcelona: edicions 62.

Bonnassie, Pierre (1981) Catalunya mil anys enrera. Barcelona: Edicions 62.

Vinyoles Vidal, Teresa (2004). «Les mans ordenadores. Una mirada a les dones dels segles IX-XI». En: Duoda. La diferència de ser dona. Recerca i ensenyament de la història. Barcelona: Universitat de Barcelona. http://www.ub.edu/duoda/diferencia/html.

Albertí, Elisenda (2007). Dames, reines, abadesses. Divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval. Barcelona: Albertí, editors.

Ermessenda de Carcassona a càrrec de Mireia Comas Via.